dissabte, 30 d’octubre de 2010

Una sabata de cada...

De vegades parles però ningú escolta, t'estimen, no ho fan amb mala intenció, simplement, no poden escoltar-te. La teua veu és baixa i tremola, encara que les teues paraules isquen de la boca amb força.

Per sobre de tot calia fer camí, sense sentit de vegades, sense motivacions clares al cap però amb un profund sentiment, el sentiment de nadar a contracorrent. Carregada de falsedats, veritats a mitges i alguns afegits còmics, vaig emprendre un viatge pels oasis que la meua ment que s'inventava, més mentides. I vaig aprendre a sobreviure, a ficar la cara que esperava cadascú de mi, a evitar més preocupacions, a amagar-me, omplir-me de mils complexes front a un espill amb el què he discutit milers de vegades, vaig aprendre moltes cosses i vaig oblidar-ne moltíssimes més.

Però després de tantes històries una se'n adona que aquells tremolors al terra han quedat darrere, que en vindran uns altres però que cal aprofitar-se de la vida quan diu que paga ella, quan els llavis és revelen i diuen que ja estan farts de tapar les dents.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Vora el foc, el foc que calfa l'ànima, la crema, és avui que arribat el afusellament.

Vora al foc que fa remoure els racons del meu cos -no és passió, és llibertat- l'afusellament és imminent, fora visió, fora sentits, només sentir amb l'ànima,el foc de les bales travessant l'esquena d'un cos cansat.
El tremolor és inexistent al caure al terra decisivament, obrint els ulls, olorant les flors de l'hivern...,la terra al pit i les dents al món.

Avui hi havia un afusellament intern, tot un èxit, tot un sacseig per a l'ànima que restava tranquil·la.

Vora el foc ,el plaer de sentir la vida dintre de l'ànima, ni destins, ni santa providència, només el foc que purifica. Ja no li importen moltes cosses que mai ha entès ,mai entendrà, ara és l'entusiasme,l' estat que regeix ,abans compartit amb els antics déus, ara
nostre.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Obrint les ales, nou projecte...

Vull cridar sense alçar gens la veu, vull que la meua ànima conte, a tu, a ell, a tothom , que deixe de callar-ho tot, que tinga ganes de expressar allò que sent, quan les cosses li molesten, quan es trenca, no vull restar sola a un racó pensant en cosses de les quals no hi puc traure res... No vull menjar-me una i un altra i un altra vegada el cap, perquè aquest es fa boig i em crida PROU. Però encara així des del llit, al terrat, a les places, em passege, em dibuixe un somriure o me l'esborrone amb successos estúpids, en soledat trobe certa boira de vegades bonica unes altres fastigosa.

Tinc a l'esquena un parell d'ales, creativitat, expressió, sense elles podria morir, però de vegades, quan més alt volen volar, les amague, i veig volar sense mi les meues idees.

He creat un estat dictatorial i cada dia em done un bon colp d'estat, per recordar-me que hi ha cosses que he de millorar, que cal volar, que cal continuar, sempre continuar.
Encara que si sóc sincera hi han dies en els què en aquell racó em tanque i els exèrcits liberals tornen de nit amb la derrota entre les mans mirant-me amb tristesa i dient-me : Si potser demà surt dels llençols.


 
Blogger design by suckmylolly.com