diumenge, 28 de novembre de 2010

Sur le fil



No tinc la llicència, 
les bales són terrossos de sucre que ficàrem al poliol,
l'esclat mai encertava però el soroll si.
Al bosc es fàcil disparar i tancar els ulls,
però els boscos s'han fet àgils,
saben on clavar les branques i fer-te llançar l'escopeta ben lluny. 
I així ara, al mar de fulles i amb les botes d'aigua ficades...


...acaronaré l'aspidistra, fumaré acant
 i em llançaré a cada penya-segat.
Em menjaré un entrepà de miratges 
 amb crema de cacau
i beuré una mica d'aigua amb llima i lletres. 




OXíMORON

dilluns, 22 de novembre de 2010

Cosint paraules.


Parlem en foc,
poemes a les gomes d'esborrar ,
subrrealisme vital,
per al futur la mirada al mar.
Ni platja ni muntanya,
discursos silenciosos,
traïments del Sol,
sentit molt sentit,
forats a les butxaques.

Fil ,llana, corda,
agulles i tisores.
L'esperit ple de cabdells,
colors, textures, bellesa.
El meu cor té el ritme,
el deixe fer,
apassionar-me per tot,
cada batec són passes endavant.

La passió és raó,
la raó de totes les comandes,
de tot allò vital.


Sempre noves recerques,
cosint paraules, 
bordant l'eco.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Escolta't imbècil

Massa prompte t'has alçat, el Sol encara no hi és al cel i has tornat a les teues pors més bàsiques, la foscor. Immòbil i amb els ulls ben oberts et quedes al llit sense poder moure't, les ombres et rodegen i dansen al voltant teu, tot el cos és congela i rígidament t'alces menejant els braços per espantar als fantasmes. 

Al obrir la porta els peus cauen fins al carrer i el dur ciment penetra més enllà de la pell i de nou un colp de gel et paralitza el cor, no respires, un fi alè musical se'n surt entre els llavis. Lentament fas algunes passes cap endavant, quan el rostre se't banya i comences a córrer estrenyent els ulls, córrer sense direcció travessant carrers sense eixida i eixides sense entrades.

Finalment una punxada et buida l'ànima i caient a terra sents trencar-se sense dolor tots el ossos del teu cos. Encara no ha eixit el Sol i les aigües encara són fredes a més potser el teu cos irremeiablement blanc trobaria calor al Sol.

Et crides dient-te:

-Precaució! Per les venes corre la sang!

... i amb la força d'un trenc d'alba et fiques de peu de nou, passeges pels carrers buscant cent motius o només un motiu, buscant perdre la raó ...Quan arribes de nou a casa i tornes al llit omplint un buit del que ningú s'assabentat et dius entre sospirs:

-No t'equivoques encara aguantes de peu...

I de nou,entre llençols.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Ara segur que tot será una postal.

La realitat ha perdut veracitat, el Sol no em deixa veure l'horitzó amb claredat, ara fa fred. Em tremolen les cames, però es presenten estàtiques, la reconstrucció ha acabat, hi ha un puzle als meus peus en el que cap peça encaixa, és preciós. 


No he entès mai allò d'encaixar en cap lloc, les peces estan tan maques soltes, tenen tants colors, tenen la llibertat entre les seues mans , la llibertat de viure, respirar i triar una peça que no continue cap dibuix, ni cap patró.


Un esternut dibuixa el realisme del sostre sense astres, un calfred fa emmalaltir a l'ànima -ha caigut en el parany-, els caçadors furtius es dediquen a crear un paratge natural i el món és ferm en la seua decisió de ballar algunes nits amb la lluna.


Avui no m'espereu aixecats, estaré trencant fanals.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Centelleig.

El camí, incomprensible, estúpid,  dirigeix a la cuina on els plats són freds i la bombeta ha deixat de funcionar. Camine nua,  vaig buscant la dolçor a uns somnis que estan obligats a certa declinació per ser insulsos, no siga que el cap vole més ràpid del que ho ha de fer i el sostre li faça caure amb molt poca pietat. Entre la fredor de la cuina, el llit i el llarg passadís tremolós ,res no pareix massa idíl·lic, ni especial, més bé monòton i melangiós. 

Caldria no esperar a la mitjanit, caldria que res calgués, que tot fora indiferent que res tinguera cap importància. Però res no vull que siga com caldria ser, perquè res no seria així, l'equilibri entre la sal i el sucre..., ni tot és terrenal ni tot celestial.

La cuina es cremarà una i un altra vegada, i el nas negre delatarà la meua condició de culpable, la lluna brillarà al cel i les promeses que mai s'han promès és compliran. La realitat és un plat cru, donem-li volta i volta millor. 

Només demanaré que l'eco no és quede sense resposta i que sempre es faci tard, ben tard.

divendres, 12 de novembre de 2010

Carta al senyor Explícit

Divendres 12 de Novembre del 2010

Benvolgut senyor Explícit, m'agradaria mostrar-li la llista de certes cosses que he decidit que potser li interessen.

-He decidit que dormiré al llit de dalt per estar més prop al núvols...Perquè estic farta, pobrets els núvols, sempre relacionats amb la foscor, que desagraïts que som, amb la bellesa tan gran dels núvols...

-He decidit fer una foguera que m'allunye de balls i de les trepitjades, de viure acompanyada de la Sra.Soletat -que no et sàpiga mal, però la nostra relació era impossible, no me van les dones-, una foguera on no hi han bruixes cremant-se, no es sacrifica ningú, encara que de vegades em pareix que em creme les mans, però no passa res, estan calentetes.

-He decidit que m'agrada tindre els peus gelats , que no m'han de fer por les abelles i que he de dir obertament que m'agrada el color verd.

-També tinc clar que no passa res perquè estiga lletja quan ric ,que em dóna igual. Tinc dents que regalar si algú les vol.

En conclusió senyor Explícit he decidit que estaria molt bé donar un passeig amb vostè, si li pareix bé ,clar, i si accepta el meu problema amb el singlot...

Cordialment, jo.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Telegrames del cor.



Màgia sense trucs, sense jocs de mans, sense cartes, sense conill, sense barret...Màgia terrenal. Vine.Somriure.Papallones al cap. Ab imo pectore i memento mori. El pas accelerat. Els somnis al llit, a la taula, al carrer...


Pausa.


Desassosseg al cap, rodó i estúpidament complex, graciós... Silenci. Tristor. Parlar amb tots però no de tot. Dia de merda, estrès mental.


Pausa.


Somriure. Les cosses sense solució, no tenen solució..., cal lluitar, lluite. Negatiu, ja esdevindrà millor. Ara fluir, caminar, no hi ha temps per a rendir-se. Si vols saber alguna cossa, m'agrada l'hivern i també el silenci.

divendres, 5 de novembre de 2010

Quotidià

Feia tant de temps que no mirava el cel, com podia haver passat?


Allò quotidià , aquells petits detalls quotidianament captivadors feia temps que li passaven per davant sense produir cap sensació.


Però avui ha alçat el cap del terra, hi ha vist els núvols,el cel, aquell blau tan estranyament agradable i s'ha mort de ganes per abraçar un nuvol, per pujar-se a la rama d'un arbre i fer petons a aquell blau encisador...


         ...i s'ha enamorat perdudament d'aquelles cosses que ja havia oblidat, de tot allò que el món tenia per a oferir-li i que feia temps que no acceptava.
 
Blogger design by suckmylolly.com