divendres, 31 de desembre de 2010

Mariners i jardiners.



Pas en fals ,més pas en fals ,més pas en fals...xops els calcetins per fingir ser mariners de tolls. Els vaixells ja no ensopeguen amb icebergs, ara taquen l'horitzó. Guardant, avions, foscor...
Mariners de ralles com presoners de la llibertat de les tres quartes parts del globus. Canvi de rumb per un pessigolleig breu però intens, sinó hi han icebergs, caldrà cercar-los, navegar, enfonsar-se i ballar de proa a popa pels colps de l'onatge. Després fer la migdiada fins que la lluna es reflexa a l'aigua.


 La botànica pot ser una bona manera de viure, de caminar entre rosers sense clavar-se cap punxa de més. El balcó ben auster i la habitació contigua farcida de geranis, rosers, i aquell arbust que poc a poc amb les seues llargues tiges va omplint-te de fulletes i flors, furtant-te sang. Escrivint amb forma de lai tractats sobre el créixer i decréixer de les plantes.Jardiners sota el sostre de guix, amb texans de taques verdes.


No estaria gens malament traure del barret unes tisores i un vaixell, ficar-se dintre d'un sac i canviar-se de pell o lligar-se les mans i acabar volant.Mags?


No espere a l'any nou, millor me'l trobe.Feliços.

dimecres, 29 de desembre de 2010

Carta oberta del desert de l'avenida 36


És tard. Hi ha gel a l'escala, segur,no hi puges o al baixar podries prendre mal. El desert és transparent, brillant i terriblement relliscós. 

No he estat una nena bonica, ni bona, ni simpàtica, sols tenia les galtes roges, però a tu per sobre de tot t'importava. És difícil ara, ben difícil, de poc serveix que el mea culpa explosione als meus llavis, és evident.
Estic encapsada, tancada sempre en gàbies de vidre, no em pots enlairar a les banderes, no sóc motiu per a coses així, no dius res nou però em fa mal el cap i una llunyania coberta per hipocresia i ben amagada sota el sofà ens fa bullir la sang.
De nou a les espatlles el pes de motxilles buides. En confessió, mai em vaig llevar aquella flor del cap, romandrà sempre l'ibiscus roig sobre els mateixos fins cabells i les galtes roges.
Els rius són extremadament lliures, cadascun al seu camí, tots al mar. Aniré a fer crits i bots a la vora de la platja que hi ha al desert, em quedaré congelada efímerament, deixaré de parlar,oblidaré escriure i llegir -millor no arribar a eixe suïcidi-, em ficaré corones republicanes,després em llançaré al mar amb un barquet i amb una mica de sort trobaré una balena.
Foguera de les 00:55, cartes, paperets i desig. No demane res, res. Evitaria el crit de la vida,però sóc.

divendres, 24 de desembre de 2010

CARPE DIEM

Em passe els dies menjant la sorra captiva als punys, em passe les hores enfonsant-me entre mantes i llençols, abandone esplai la realitat i em vaig trobant amb antigues fades i verinoses papallones. Estic de peu mentre analitze la fredor de la veritat, caure és un concepte només per a voladors, la tos em duu dolor de cap, per dir-li tos a tantes coses.

Per l'horitzó apareix massa sovint el cavall d'Atila, som amics, les nostres passes sempre arrasen, portem el foc a l'ànima ell és conqueridor d'imperis eterns i jo...jo hauria de cercar algun talent, però cap em queda bé,assumpte de talles. 

La pluja és la meua amant més secreta, però amb el ritme del món és àcida i cal cercar un bon sopluig, sopluig,que és tan llunyà com ho pot ser la mà, que fantasmagòrica travessa el sostre, però no arriva a acaronar el rostre.


No deixar-se morir és la meta de qualsevol batec. Complexe de presoners, mai hi ha prou aire, per un moment res no s'escoltà, tot era una llum -no un estel- i la més profunda soledat. Pots ser terra i cel o també mar, l'horitzó efímer amb vaixells o si et pareix imperfecta pluja als cabells, jo he estat part del sòl, fusió repulsiva.


Quan la neu faça caure el sostre romandré en pau.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Missatges a ampolles de vidre.

Indecents són les ones.


El vent espenta i trenca l'empeny de ballar sota les llums que ens volen al voltant. Si sèiem a la sala de les portes, disculpa que no et mire als ulls, és l'encant , la cançó d'Hamelin o de les sirenes, el sentiment de ser tan incorporis, tanta eternitat sense senyals. Millor no travessar les sales d'espera, si et fa mal cal entrar al metge directament, més val guarir-se. 

L'escena és com una postal turística, els cabells que volen, els paratges evocats a l'estil més amoenus possible...,l'esborrone, la boira és el fum dels cotxes i els peus queden xops al trepitjar els tolls. És la salvació d'aspectes vitals en extinció, el silenci que s'encarrega d'assassinar allò que duu qualsevol tipus de dolcesa indigesta.

No tallen els vidres ni cremen els mistos, són més aviat els dits i els ràpids acaronaments, la por, la ràbia, el beuratge de desencant que de vegades enfonsa els sentits i ens fa menysprear tots aquells gegants que fem petits, al parlar de retrobar-ho, de dir que allò més menut és allò més essencial.

Només podem observar la magnitud i de tant en tant modelar argila.

Les ones són indecents, els missatges en ampolles s'ensorren, és una manera d'amagar-se.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Instruccions de batalla. No llegir.



Tinc la son, l'angoixa,la por,la desesperació, la fredor i els ulls mirant amb decisió a les flames. La covardia és ferma apuntant a la fibra més valenta i mentre aquestes pugnes i altres agullonen l'ànima, vaig caminant pels vidres que em fan pessigolles sagnants. 

La impuresa i la buidor dels meus ulls és el defugir de la plenitud de tants prats de sorra, tanta vida, tant adjectiu idòniament bell. Els meus somnis no ploren, són coherentment satisfets, fil conductor de pactes que no és trenquen, pactes sense el per del complir.
Encara que no sóc fràgil, em trenque, cerque les portes als castells de joguet que fa temps que deixaren la sorra pel plàstic. És curiós fins on arriba l'absurd al món de la vida..., les bosses al cap no, que t'ofegues però ficat sobre la pell el beuratge agre i verinós. I sobretot i per damunt de tot, talla i farcís de sal al lligabosc que creix a la finestra i mata a l'arbre inexistent. Jo no hi vaig, jo vaig a la recerca de continuar el fil que organitze caòticament en els cabdells més preciosos, el vent del món és el sospir de la inquietud.


Els trens sempre fan el seu trajecte fins que els cal fer cercles, alliberar passatgers, esperar sense detindre's i passar de nou per les parades trencant així el cicle quan deixa de ser necessari. M'agraden.


El solsticis quotidians, llargs i antics hiverns on la neu es fon i decisió de no fugir ,sinó és dels clots que amaguen. La nuesa no em fa por, ni les fletxes, ni el gel, vegeu cor, sentiments,ment,ànima... i poc a poc s'obrin escletxes, i la caixa de costura. La vida no és comprensible sense morir cada dos dies i renàixer, hi han molts tipus de morts. No m'agrada allò de classificar-ho tot en dos, menys dualisme i més pluralitat, sinó serem sempre necis front als matisos del món, simplificar és una excusa dogmàtica i mentidera.


Ara amb el dit índex i la invisibilitat escriuré un bestseller-llunyà de supervenda- a les parets,a la carn,al món.No ho podran/podreu/podrem/podràs/podré evitar... i és que sóc i és prou per mi, viure, existir, trobar la mà.


Estic esforçant-me per poder, per arribar a la part més alta de la muntanya i llevar-li el pes a Atlas, alliberar-me de certes coses, el fracàs és present, però fa un temps que vaig deixar de llegir certes accepcions del verb rendir.


Si estic immòbil també camine.


Sóc un monstre,-arww-,segur. No plores.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Allò més bàsic...




Han deixat de ficar bancs a les estacions, ara estan a la bora de la carretera per on la velocitat dels cotxes ens indica el ritme brut i imparable de la societat que ens envolta, sempre famolenca. La comprensió es devorada amb ferocitat a trenc d'alba, quan tot es mostra buit de significat i sentit, quan ja res és pot comprendre, quan la intervenció ,de qui sabrà el què, intervé de forma quasi divina i permet obrir aquelles ales agafades al cos amb un llacet.


 Cal perdre moltes vegades, saltes sobre el matalàs i en un mal gest et traïx un peu i caus, puges les escales corrent i un escaló et travessa l'ànima, voles sobre els tolls i acabes per necessitar unes botes que t'arriben fins al nas. Però sense saber la raó certa, t'amagues pels racons ,amb l'esperança que et va dels muscles a la gola, esperant que algú et trobe i pugues acaronar les seues palpebres al mateix temps que obres la cova de les teues mans, deixant volar la polseguera que hi amaga.


Vaig dibuixant-me marquetes com les dels presoners, així em pareix que controle el temps, el caure de la pluja, el so de les ones contra la sorra artificial, l' ecosistema de vidres, plomes , rellotges i una gran varietat de quincalles que amaguen la mancança d'allò innecessari, però tot és un núvol mentider. Res controlen eixes marques, tot és lliure i vola per sobre de l'enteniment. Enteniment que em vaig beure.




Faré senyals de fum en forma de naus perquè potser un esternut les faça arribar a bon port.

divendres, 3 de desembre de 2010

Mentida


Tot el que ens rodeja, 
tot allò en el que crèiem acèrrims,
totes les coses que fem,
tot el que sentim, 
totes les paraules...

Mentides

Els vespres de diumenge,
els somriures vitals,
els sentiments en paraules,
els sentiments en actes...

Mentides

Que el món gira,
el determinisme i el existencialisme,
les teories antropològiques,
les lletres i les ciències...

Mentides

Les mirades i carícies,
els bateigs accelerats,
els passejos aeris,
els insectes,
la confiança...

Mentides


Res no hi ha que creure en aquest món de falsificadors, enginyosos i garramosos, res que estimar, res que recordar, res que oblidar... Tot és mentida. Una mentida gran, tan gran que ens crèiem de debò que és una mentida i vivim amb el desencant per no saber que és la veritat més gran. Encara que potser, que ho fem perquè és més fàcil viure en mentida que caure de cop en ella. 



L'única cosa que sé ,és que m'agradaria que un colp haguera fet esclatar la pol·lució i que només jo, boira efímera, haguera omplit momentàniament el cel nocturn.Romandré en silenci.

dimecres, 1 de desembre de 2010

El bloqueig universal de Dante.

<<Com aquell que amb passió acumula guanys,
però ve un temps que li ho fa perdre tot
i només pensa en llàgrimes i planys (...) >>

La Divina Comèdia, Dante Alighieri. Versió de Joan F. Mira. "La consciència del perill el fa detindre's, però després de la fi de la letargia de la raó, troba un guia, qui l'acompanyarà en el seu viatge."


Relaxat, no penses, dorm.
Anar sense camí amb el pretext del bé,
de la mà fins a l'ombra...


La meua recerca és el fi,
sóc nodrida pels detalls mínims,
el pes del fracàs és lleuger.


A cau d'orella tot és més idíl·lic,
a trenc d'alba tot és pantera,
a la vora del llit d'on pense llançar-me,
tot perd el sentit,


Ni nord ni sud, 
les fletxes totes a sobre, 
al camí no has de veure res,
caminaràs a fosques, 
el noble apassionament serà l'únic guia sincer.


Tots respirem el mateix aire..., no tots amb la mateixa intensitat. No hi cap la letargia.




 
Blogger design by suckmylolly.com