Carta oberta del desert de l'avenida 36

És tard. Hi ha gel a l'escala, segur,no hi puges o al baixar podries prendre mal. El desert és transparent, brillant i terriblement relliscós. 

No he estat una nena bonica, ni bona, ni simpàtica, sols tenia les galtes roges, però a tu per sobre de tot t'importava. És difícil ara, ben difícil, de poc serveix que el mea culpa explosione als meus llavis, és evident.

Estic encapsada, tancada sempre en gàbies de vidre, no em pots enlairar a les banderes, no sóc motiu per a coses així, no dius res nou però em fa mal el cap i una llunyania coberta per hipocresia i ben amagada sota el sofà ens fa bullir la sang.

De nou a les espatlles el pes de motxilles buides. En confessió, mai em vaig llevar aquella flor del cap, romandrà sempre l'ibiscus roig sobre els mateixos fins cabells i les galtes roges.

Els rius són extremadament lliures, cadascun al seu camí, tots al mar. Aniré a fer crits i bots a la vora de la platja que hi ha al desert, em quedaré congelada efímerament, deixaré de parlar,oblidaré escriure i llegir -millor no arribar a eixe suïcidi-, em ficaré corones republicanes,després em llançaré al mar amb un barquet i amb una mica de sort trobaré una balena.

Foguera de les 00:55, cartes, paperets i desig. No demane res, res. Evitaria el crit de la vida,però sóc.