<<Com aquell que amb passió acumula guanys,
però ve un temps que li ho fa perdre tot
i només pensa en llàgrimes i planys (...) >>
La Divina Comèdia, Dante Alighieri. Versió de Joan F. Mira. "La consciència del perill el fa detindre's, però després de la fi de la letargia de la raó, troba un guia, qui l'acompanyarà en el seu viatge."
Relaxat, no penses, dorm.
Anar sense camí amb el pretext del bé,
de la mà fins a l'ombra...
La meua recerca és el fi,
sóc nodrida pels detalls mínims,
el pes del fracàs és lleuger.
A cau d'orella tot és més idíl·lic,
a trenc d'alba tot és pantera,
a la vora del llit d'on pense llançar-me,
tot perd el sentit,
Ni nord ni sud,
les fletxes totes a sobre,
al camí no has de veure res,
caminaràs a fosques,
el noble apassionament serà l'únic guia sincer.
Tots respirem el mateix aire..., no tots amb la mateixa intensitat. No hi cap la letargia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada