Instruccions de batalla. No llegir.

Tinc la son, l'angoixa,la por,la desesperació, la fredor i els ulls mirant amb decisió a les flames. La covardia és ferma apuntant a la fibra més valenta i mentre aquestes pugnes i altres agullonen l'ànima, vaig caminant pels vidres que em fan pessigolles sagnants. 

La impuresa i la buidor dels meus ulls és el defugir de la plenitud de tants prats de sorra, tanta vida, tant adjectiu idòniament bell. Els meus somnis no ploren, són coherentment satisfets, fil conductor de pactes que no és trenquen, pactes sense el per del complir.
Encara que no sóc fràgil, em trenque, cerque les portes als castells de joguet que fa temps que deixaren la sorra pel plàstic. És curiós fins on arriba l'absurd al món de la vida..., les bosses al cap no, que t'ofegues però ficat sobre la pell el beuratge agre i verinós. I sobretot i per damunt de tot, talla i farcís de sal al lligabosc que creix a la finestra i mata a l'arbre inexistent. Jo no hi vaig, jo vaig a la recerca de continuar el fil que organitze caòticament en els cabdells més preciosos, el vent del món és el sospir de la inquietud.


Els trens sempre fan el seu trajecte fins que els cal fer cercles, alliberar passatgers, esperar sense detindre's i passar de nou per les parades trencant així el cicle quan deixa de ser necessari. M'agraden.


El solsticis quotidians, llargs i antics hiverns on la neu es fon i decisió de no fugir ,sinó és dels clots que amaguen. La nuesa no em fa por, ni les fletxes, ni el gel, vegeu cor, sentiments,ment,ànima... i poc a poc s'obrin escletxes, i la caixa de costura. La vida no és comprensible sense morir cada dos dies i renàixer, hi han molts tipus de morts. No m'agrada allò de classificar-ho tot en dos, menys dualisme i més pluralitat, sinó serem sempre necis front als matisos del món, simplificar és una excusa dogmàtica i mentidera.


Ara amb el dit índex i la invisibilitat escriuré un bestseller-llunyà de supervenda- a les parets,a la carn,al món.No ho podran/podreu/podrem/podràs/podré evitar... i és que sóc i és prou per mi, viure, existir, trobar la mà.


Estic esforçant-me per poder, per arribar a la part més alta de la muntanya i llevar-li el pes a Atlas, alliberar-me de certes coses, el fracàs és present, però fa un temps que vaig deixar de llegir certes accepcions del verb rendir.


Si estic immòbil també camine.


Sóc un monstre,-arww-,segur. No plores.