El vent espenta i trenca l'empeny de ballar sota les llums que ens volen al voltant. Si sèiem a la sala de les portes, disculpa que no et mire als ulls, és l'encant , la cançó d'Hamelin o de les sirenes, el sentiment de ser tan incorporis, tanta eternitat sense senyals. Millor no travessar les sales d'espera, si et fa mal cal entrar al metge directament, més val guarir-se.
L'escena és com una postal turística, els cabells que volen, els paratges evocats a l'estil més amoenus possible...,l'esborrone, la boira és el fum dels cotxes i els peus queden xops al trepitjar els tolls. És la salvació d'aspectes vitals en extinció, el silenci que s'encarrega d'assassinar allò que duu qualsevol tipus de dolcesa indigesta.
No tallen els vidres ni cremen els mistos, són més aviat els dits i els ràpids acaronaments, la por, la ràbia, el beuratge de desencant que de vegades enfonsa els sentits i ens fa menysprear tots aquells gegants que fem petits, al parlar de retrobar-ho, de dir que allò més menut és allò més essencial.
Només podem observar la magnitud i de tant en tant modelar argila.
Les ones són indecents, els missatges en ampolles s'ensorren, és una manera d'amagar-se.
Sempre estem en busca del "locus amoenus", però ens hem de remetre a la realitat, que no és pas eixe somni bonic, el qual ens mostra el què volem en la nostra vida.
ResponEliminaNo tenim més remei que aguantar, però si fem com els missatges en ampolles, ens farem més petits (que no vol dir que siguem més essencials, ja ho dius tu). Hem de lluitar, ja que les ones no seran aquelles que ens emporten a quelcom similar al "locus amoenus" (o tal vegada, sí, depén la sort).
La impotència és dolenta, però no hi existix la llibertat? Som lliures d'expressar la ràbia i no contenir-la, ens cremarem, i sempre és preferible que no ho fem, sinó que la por es perga.
El missate haurà de sortir algún dia, i jo, el desitjo sort, que trobe el "locus amoenus"!