Mai neva al Sol

Estaves més vell,

enfarinat, 
com si aquell cercle càlid fos ara una finíssima capa de neu sobre tu, 
sobre els teus cabells.
Mories allà,
ben a prop de mi
el temps t'atacava tan veloç, 
que instintivament et cobria amb els meus braços,
t'acaronava.


Però estaves venut ja a la providència,
venut als estàndards i cànons,
a les tristors de cafè i les llunes de sang.


Eres tu, 
perquè quelcom encara et brillava a dintre del cristalí,
perquè l'impossible et bordava els llavis, 
però ja eres sols un ombra allargada per l'excesiva llum,
un record necessari, 
una assassina llunyania. 


Espera'm neu, ja vaig.

A la caça de la fi

Espera, 

 confia en mi,

  et contaré mentides a mitjanit,

     t'oblidaré i recordaré com en vinga en gana,

       i sobretot prometo amor entre les pluges de papers esgarrats,

         però confia en mi.

Revisa la meua ànima,
 en silenci,
  i somriu,
   per evitar confrontar:
     ganes i somnolència.


Confia en mi,
 perquè sóc la veritat,
  no t'allunyes...,
    apropa't esplai.


Saps,
 que l'essència d'allò cert,
  rau en la incertesa
   d'on acabarem aquesta nit.


Hi ha un vagó per a nosaltres,
 esperarem a la cua,
  i aprofitarem quan no miren
     per a recórrer els engranatges dels bioritmes.

Desprès,

  quasi sense mirar-nos, 

    claudicarem,

     com a fet quotidià,

       com el ball de les agulles als rellotges,

          als somnis.

             
Quan escoltes la remor de les arrels, corre a la caça de la fi.

Viatges

 Que vamos a hacer para no cargar
con las mismas cruces y caer en sus trampas
nuestras propias trampas.

Vetusta Morla

Vaig a escriure't una postal en silenci,

 mentre parle de com, quan i sobretot del mai ,

que ens marca continuament, 

que dictamina dictatorialment els cicles

 i viatges de les nostres vides. 

Anades, tornades, silencis i precs. 

No et diré on sóc,

no et diré on vaig, 

ni on t'espere,

ni on fuig,

sols escriure sense lligams

les paraules que em brollen...

Sobrevisc, devoro melangies, les trobo dolces. 

Hi ha cops que et veig,

però no et mire,

cops que et mate sense dificultats 

i cops que morc amb tu.

Galtes, ulls..., que se't menge el vent.

Ara, no et preocupes,

les postals són buides,

els moments d'escriure-les curulls.

Paral·lelismes sobre dunes mediterrànies, somnis i calfreds.

Quan t'arribe aquesta postal, 

                                                          ressegueix-te

                                                                                    ressegueix-me. 

Boira d'estiu.

Mira'm,

imagina'm,

perquè no ho saps però estic arrapant-te,

fallint la boira d'estiu que desvetlla el defecte de les nostres ànimes,

ningú escapa de l'efecte hivernacle de les matinades nocturnes al teu costat.

Intente concentrar-me,

amagant les mans sota la taula, 

per fer els càlculs amb els dits, de totes les voltes que t'he cridat,

de tots els cops que veient el teu bon port d'espatlles a mi t'he demanat alè,

dels moments que pels carrerons he vist la feblesa del teu esperit de fang i pluja...

Però fa mig hora,

que observe a contrallum les línies de les meues mans, 

veig la prolongació dels meus dits

i em congele en curtes i arriscades operacions,

sobre el desig i les espurnes sense direcció              

                                               que van morint.

Inventari d'un viatge pel nord.

Inventari

ENS EN SORTIM.


Hi han viatges que per salut no podem oblidar. Un dia comences a compartir somnis i al poc temps tens una motxilla enllestida, un somriure, cert nerviosisme i sobretot il·lusió i il·lusions. I sense pensar-ho massa et veus entre molta gent fent saltets d'excitació mentre escoltes un panegíric reggae de com canviar el món, desprès a so de tele-tenda cuines plans i macarrons,accelerant-se el cor,poc a poc, a l'espera d'un llançament presagiat cap a noves aventures.


Morella és un bon lloc on continuar un viatge per la nostra cultura, la nostra esperança. I entre tendes voladores, formigues-aranya, i les brises dels pobles del nord, un combat actiu contra el cansament et fa situar-te de cop entre més d'un miler de persones, que com tu, guaiten per deixar-se omplir-se de la màgia dels contes d'uns conta-contes que es fan dir Manel.Les nits allargades a so de ritmes diferents, històries de hippies fantasmes i els graus creixents i decreixents.


 Quan els somniadors es barregen, ja fa un temps que me n'ha donat que el resultat és una explosió continuada de riure i sobretot de crear, així doncs entre els pedregosos camins morellans, esquives a un taxista furibund-imaginari, per a retrobar-te amb vells i estimats coneguts, que acaben participant del teu viatge.


I finalment et trobes a la fresqueta de l'última parada del teu cap de setmana, un Ares petit i acollidor. Amb el cansament al cos, i les dificultats superades saps que haurà valgut la pena arribar-hi. En caure la nit un altre cop, entre un fred arrelat ja als ossos dels desacostumats que vivim a vora mar, el teu cor s'impacienta fins que la última veu que quedava en la programació arriba. I com sempre un grandiós Alabajos, et fa creure en l'esperança, en el seguim avançat, i en que paga la pena ser els Utòpics, idealistes, ingenus, perquè és la manera més factible de pensar,crear i reivindicar . Un cop  comença a cantar les cançons que tan bé ens sabem, és el moment en que una se n'adona que aquest viatge no acaba mai,perquè en alçar novament el cap veus la sinceritat als ulls d'aquell cantautor que canta Al Vent, himne indefugible, i saps que vols continuar.


En arribar a casa, tornem a planejar, perquè suposo que som així, que bé creuar-nos en el camí, que bé fer viatges que et fan creure en el que fas, penses, creus i lluites.

Fills del circ

Fills del circ, 

en constant canvi,

però sempre,

              sempre

amb el mateix espectacle.

Un pas més, sols un pas més, arribar a terra ferma i desaparèixer entre les llums blanquinoses que penetren la pell com una lluna en flames. Em pregunto si avui hi haurà lluna plena fora, si algú estarà cremant records a vora platja i si haurà tornat el senyor Calcetins.

 Un pas més i em llevaré aquestes sabatetes, em miraré a l'espill deslliurant els cabells de la continua pressió i atacaré feroçment la porporina..., no hi ha qui es desfaci de la porporina.


Un pas més, oblidaré el teu nom, el teu parlar i el teu silenci, sobretot el teu silenci, sempre jugaves a la tensió, provant el límit de la meua fermesa, jo et posava entre les cordes i tu tornaves als buits de la meua defensa, tornaves a recordar-me que el tot i el res eren tan atzarosos que de res serviria un pas més.


S'alcen exaltats, la música indica que és el moment, perquè ara sí, l'emoció els acarona la pell, és una sensació metafísica coetània a les meues pors, les absències i la nocturnitat, perquè jo sóc la vertadera pell de tots ells. Esclata el silenci sobtat, la foscor ompli les pupil·les, si que ha d'haver lluna plena ja que encara resta llum als meus peus i és que el teixit plastificat és prou translúcid, al matí sempre té un aroma de joguines noves.


Ara si, el moment just, alço el genoll, estiro els dits, i em deixe caure. Avui regalaran un globus als assitents i suposo que trauran de passeig al lleó per si els nens volen una foto, hauré d'amagar-me una bona estona. 


Mentre me'l mire, li pregunte -com rutinàriament faig-,si m'explicarà el truc aprofitant l'ambient familiar que ja existeix. El seu silenci m'incomoda avui més que mai i a cau d'orella l'informo de que mai em tornaré a llançar, ell mirant-me arranca a parlar d'assumptes estúpids, en recuperar el silenci, ha perdut la meua atenció.


Mirant al front confessa, no sé explicar-t'ho, suposo que la màgia encara està de la nostra part... I tornem al silenci, mentre al fons del cor encara sento els nervis i el mareig de conèixer tan a prop un estimable odi a la màgia, la porporina i la resignació, sobretot la resignació.

Mig gram de meteorologia

Sempre l'ombra intel·ligible que es desprèn del buit,

si escoltes el missatge, no matis el record,

menja't l'oblit de tantes altres veus,

no demano res, tot i que voldria...

voldria només ésser.

Estic cremant les naus,

purificant els versos,

vivint dintre del surrealisme de

fanals famolencs sortint

de suaus aleteigs de papallones.

Pateixo d'anacronisme,

de moralitat fatalista,

refugiada en les trinxeres

se m'agrupa el fracàs.

Açò és la meua rendició o redempció,

l'estupidesa ,la solitud a les pupil·les.

Coses que no oblidar

Sóc un desert de terra humida,
comparteixo una part de fusta 
que sura sobre l'aigua,
i el plom als peus 
que em fa partícip d'una Atlantis moribunda.


Amb les mans dibuixo coloms,
ombres que volen pel sostre,
el buit celestial,
tanco els ulls,
controlo el vol,
no la caiguda.


No sé mesurar el Temps,
teu suposo,
em manca comprensió,
la condemna de no ésser res,
solitud, absència i... 
                              caliu.


Escolta entre llençols,
c'est fini,
i desprès oblida,
oblida tindre en compte que
...no sé francès.

Compendi: indis, vaquers i escacs.

Jo m'encarregaré del colp de gràcia,
amb un parell d'arraps a cada galta,
adéu al sheriff, la ginebra de taverna
i els dobles a les cartes.


Direcció al Sol,
que marca,
allibera,
ofega,
crema...
Mata.


Vaig a bullir
entre els perols de la cuina,
entre els fogons.
Ni te n'adonaràs.
Et menjaràs el meu cor
a cop de ganivet i forquilla...,
els indis, què salvatges!


La ironia t'esquitxa el rostre,
a cau d'orella un riu de verí,
cabalós i mortífer,
destrossa la riba,
malaltissa percepció.


Escac i mat,
tinc la teua reina,
alfil, torre i rei...
tot i això encara guanyes tu.

Missatges entelats entre la fredor d'una guerra programada.

Tindre la possibilitat 

de retornar al combat,

i entre les ungles de les mans,

encara tinc restes de sang.

L'amor m'ha mort, Andreu Valor.

No digues que esperes o lluites, fa més que Temps,

més que espais i llocs, o dimensions, que a terra mires al cel.

Cridant al cel la veu va morint-se i et cau la pluja de paraules,

sense sons, esvaides, només música, i desprès eco, i desprès absència.

Fer una forta trepitjada a terra, re-programar, reconstruir,

ens manca malaltia, ens sobren tantes altres coses.

Juguem a una excitant partida a l'amagatall,

 mentre a la finestra del nostre tren la mateixa projecció de neu i plom.

Tot camina de manera unidireccional, però vaig a convidar-te al ball,

primer caminarem pels carrers de la mà, a huit metres,

desprès ens abraçarem apassionadament sota un carrer ple de fanals,

a fosques. Ens miraran els cecs, i somriurem, per no semblar evidents 

o fidels a un sentiment, en entrar al ball...

Vampirs, carters, soterrats, literaris, estrangers, i la música que et surt de dintre.

I sona la dansa de la mort, i com la cançó infantil dels esquelets i les hores, tempus fugit,

és el nostre torn, les llums són nostres, i comencem a fer les voltes,

ens agafem de la cintura, d'un fil dels nostres jerseis,

i girem, sense treva, anem embolicant-nos de la llana, de les restes... fins que acaba la música.

Aleshores, a terra, mirant-nos, sense jersei amb un desert de llana roja al nostre voltant,

pareix que ens mirem, i guardem Silenci, etern. 
Somrius? No ens hem fet la foto.

Foto furtada a Laura Vilar Peris 

de l'última obra de teatre.

Un alacrà al cafè.

 

El terròs de sucre se li esvarà entre els dits 

                                                       i caigué 

provocant una tempestat de cafè, 

llet i de nouvinguda dolçor.

I tingué que esperar...,
     a que la concentració d'una dolçor encapsada,
     esclatarà als seus llavis, 
però encara calia esperar més,
    a que el cafè deixarà de cremar, 
      a tindre una cullereta, 
        a que el riure li passés, 
          a que el veí de taula deixés de parlar-li,
            a que sonara la seua cançó...


El cafè, evidentment,
es glaçà,
li va tornar l'amargor,
però era més que el cafè,
era més que l'espera,
era un alacrà.


L'ànima és sorda,
     ni precs d'esperances exhaurides, 
      ni consols,
       ni silencis, 
         ni pau, 
          ni tan sols guerra,
només verí.


Perquè és verinosa,
    passió, dolor,
     propietat privada,
      compartim?
el verí sap més dolç entre dos.
  


Enmig d'un desert un alacrà és el millor amic de l'home. 
Aquell dia no podia esperar, necessitava un cafè.

Tard

Avui, no hi haurà salvació,
de cop et trobaràs acaronant el rastre que queda a l'aire,
a pocs kilòmetres,
a molts anys
             -atemporalment-
buits de llum.


Som codis literaris,
plànols del tresor
en els que la creu
que marca l'equilibri,
la raó,
       el destí...,
ha estat arrencada,
suplint la sang amb tiretes de dibuixos
sobre les quals formular hipòtesis de
                                                     riure's
 que s'esvaeixen entre els sorolls de les ciutats.


Vam emblanquir els murs,
els vam contagiar de la nostra sang,
                                                 roja,
que ratlla sempre amb la força d'un riu enfurismat.


Vaig a trencar l'eternitat,
penses beure't la sorra,
vaig a beure'm el mar,
penses acabar amb mi,
pense acabar amb tu.


M'inundes la sang.

Hau.

La meua ànima crida fort, 

                                    mentre, 

amb el cap baix,

camine entre el desert d'edificis

i matiners destorbs de la soledat.

Calla!

perquè no t'escolten

i estàs malferint-te l'alè,

la veu se't tènue, 

estàs morint-te als  meus braços, 

empalidint...,

i m'acarones els cabells,

i t'acarone el rostre. 

No hi ha res més sota terra,

que morts,

arrels i silenci. 

 De tant de fugir,

ens hem trobat cara a cara, 

així que desperta, 

calla!

 ...i roman dintre de les meues entranyes, 

no hi ha treva. 

El món és un joc de xiquets, 

indis i vaquers,

i portem a les galtes un parrell d'arraps sagnants, 

...plouen plomes de corbs 

que es fonen amb la lluna.

Per fi el silenci,

dormir sobre flors de cotó,

 i respirar amb força,

                                    aire negre.

Menja't el SI, menja't el NO.

Un pètal més al terra...

menjaré flors, ara 

i endavant.

Encara morta en menjaré,

les corones,

encara viva,

les absències al prat.

I em sagnaran els llavis

per les espines,

i fingiré fortalesa,

                         femme fatal

serà el pinta-llavis roig,

el delit.

Suïcidi temporal,

ofegant-nos

a un mar de margarides,

i desprès l'atemporal

taüt de roselles eternes.

Segur que serà tard.

I encara tard vomitaré,

pètals, tiges i espines.

Cridant al cel!

i plourà, ja ho crec que plourà...

i m'agafaré a l'atmeler,

com a un clau al roig viu,

- les rosselles, assassines-.

...i potser l'últim

Xàfec

Puja a la cadira i enlaira els braços, desprès tracta d'atrapar el globus abans de que comence el viatge i de nou te'n adones que et quedes amb la corda lligada al turmell. Reclòs al terra. Les parets plenes d'arraps, per delir-se i veure com la tortuga és a la sopa i la llebre té el bòlit més ràpid de la cursa.

Tot un museu de cera, som com ciris de processons de gran fervor, i la metxa pren quan fent esforços es piquen l'ullet i vencent a l'estat d'entreson guaiten darrere les portes, sempre tan tancades.

Mai has caigut a terra exhaust desprès d'haver parpellejat al ritme del sístole diàstole amb una força que et cremava els ulls? Ens exhaurim i com a Hamlet li passà, no sabem si estem dormint o morint. Cada vegada són més els grups de moires , més fils i entrebancs, almenys ens queda relliscar pel fil i dormitar al cistell, entre la llana i les sobres.

Cinc segons, abans de que els corbs facen esclatar el cristall de la cabina i el telèfon quede suspès. Quan el setge triomfe, deixa'ls el terròs de sucre i fes-te un cafè carregat de dolça sorra. Serà el moment clau, l'aigua banyarà els teus peus, un parell d'ales polimorfes, una, dues i tres...

                                                                                                                       A volar!

De les històries dolces per a no dormir...

Un fil de veu entre el continu estat atemporal,

un fil que surt de la boca i recorre el cos,

com tisores que segueixen línies de punts.

Llibres al cap com cançons de bressol,

però ningú dorm, 

amb ulls com a plats,escoltant:

Un parell de reis 

amb corones d'espines 

repletes de roses

que caminen amb decisió cap a guillotines, 

que passen de llops de mar a nàufrags. 

El cor amb batecs ben accelerats,

pensant en una creuada,

on no hi han promeses de cel,

d'on prové l'espenta?

Els voltors guaiten en la llunyania,

que ompli les mesures objectives,

i la ciència es desmembra violentament,

esquitxant qualsevol indici d'ajuda,

omplint de sang les palpebres de les ànimes.

Terrenalment patètiques, celestialment inexistents.

Prometre és delicte,

delicte en la delectança de salvació,

i estic infectant-me les ferides,

i estic desperta,

i estic volant de cap al precipici.

Sempre amb dolcessa, 

escoltant o contant

històries per a no dormir,

amb els ulls com a plats...

-escolta, no et deixes vèncer,

vell llop de mar.

Les tres unitats d'Aristòtil

ESPAI

Hi ha una festa al sepulcre, es riuen d’allò del silenci-sepulcral-, és cert que ningú parla, ballen, beuen i riuen a la vegada que juguen a endevinar el significat d’onomatopeies. Guanyem.

Desconec l’art de l’arquitectura, però tinc una casa feta a mà a la vora del tallant fil,que va des de la lluna a tants altres llocs, res celestial. Hi ha contractats per a plorar als vagons dels trens, potser perquè la naturalesa fingida ens allunya dels instints més bàsics i ens proporciona un salconduit per a entrar a l’elitisme de tapar-se les orelles i repetir amb una musicalitat odiosa un lalala a compàs estricte.

TEMPS

Vint-i-quatre hores no asseguren un Carpe Diem o la glòria solemne de la mort gitada amb la vida al arribar les dotze. Tot allò sacsejant no es mesura amb nombres, es mesura en paraules, en paraula, en instant.

ACCIÓ

Ni promeses, ni bona educació, massa superflu com per a ser una veritat acompanyada de absoluta, fracàs és la bandera dels vencedors. Caiem i caiem als mateixos pous dels que es xafardeja, no em contes històries, ni drames ni comèdies, res es pareix a la historia que et puc contar jo, es diu vida i té certa veracitat passades les dotze.

Quan recorria les voreres sempre per l’amenaçador precipici que indicava persona o vehicle, em subjectava a fanals predisposats cada cinc llambordes, però ara que no ens dirigim la paraula, és molt més divertit, sóc tan xicoteta que els peus no em toquen el terra.

Brutalitat lògica amb espuntaments a la matinada, el sentit al sense sentit, jugarem al penjatu amb els contestadors per a fer una collita productiva convertint allò tòpic en utòpic, desprès la parcialitat serà per a la solitud, la resta les paraules del contestador. Altera'm, altera't, alterem-nos, altereu-vos…, emmordassa al Sol i pateix per la llum més forta, fica’t protector si tens ànims i si algun farmacèutic coneix un d’efectiu contra la llum reflectida entre astres.

Tot allò que es puga espatllar s'espatllarà,  si parpelleges has perdut. Perdre duu intrínseques moltes coses, ὦ τὐχη;

Previsió metereològica caòtica.

Anem caient,  |     |   |
                        |     |    |    
                          |     |
                       |   |  |   |
                         |      |  
                               
                             mentre, l'estufa mor cada cinc minuts
                                i l'habitació es plena de boira gelada, residu del fred.


 El mapa esclata i moltes peces no es recuperen,  [ +     ]

                                    ...i a mi em feia gràcia la utilització del pretèrit imperfet.

                                                        >>------------------> 

Com una fletxa directa,
                                                  alçar-se i adonar-se'n.
 
Hi ha coses que no hauria de comprendre,
hi han coses que no hauria de defendre.
Totes les passes són vida
i la vida és un glaçó. 

Sense adonar-nos, ens anem morint, deixant morir.

I el temps és a tots els llocs, 

des de rellotges fins a les precipitacions

                                                                      i encara guanyem. 

Potser perquè la empàtica solitud regna

                                      en el termòmetre on mesurar

                                                                                  -nos

                                                                                   -me

                                                                                    -ho.

És més interessant sortir al carrer i trobar-te amb el temps que mirar les previsions,sortir i trobar-te amb la mateixa incertesa.

Pors bàsiques per a no dormir...

 
 la por a tindre por de tenir por

de que la por envolte

                                       i

bloquege a la por veraç,

a tindre por de viure,

tenint por al final,

que no és més,

que la por intranquil·la de tindre por...

                                                         a començar.

D'ensomni.

 Sobre la galta un fred estrany i atractiu feia de tant en tant de llançadora fins a la primera parada al cel, ni de Déu ni de glòria, només de boira o fum, no sé distingir. Un rellotge trenca la temprança nerviosa de l'espera incessant de fer del món un lloc millor, no queda espai als espills per a més reflexos. 

Una sensació de coneixença onomatopeica i simbolista d'aquell lloc, indesxifrable per a la ment malalta d' estels confosos contínuament amb avions. Aleshores no hi han raons per aquells nombres rojos que desdibuixen la pèrdua, és l'impuls de cremar i després amb el cinisme humà apagar el foc amb neu de pot. Més bé, no és cinisme, és publicitat temptadora, no doneu mitjans per apagar si no voleu que res esclate en flames.

Les fulles presenten certa resistència a la caiguda llibre, no hi han arbres perennes ni caducs, no hi han arbres, només transformacions metafòriques -que no exemptes d'explicitat- de meteorits de tinta esborronada. Poc a poc, amb el desaparèixer continu, incessant i inexorable del Sol i amb la versemblança entre la ficció i la realitat ,es torna allà on un sospir estacional acompanya la son i tot torna a començar.

Dels escacs al parxís. Viatge programat, places limitades.

Insomni emocional

 Insomni.n.m.Dificultat per agafar el son.

Fa dies que el persegueix amb els pantalons curtets i l'equip  d'exploració, però no pot agafar-lo, mai ha pogut, però ara vola més ràpid que mai. Uns diuen que caldria que es portara millor, els hàbits per anar al llit són importants, massa cafè, estrès o ansietat...qui sap què? la qüestió és que dorm 8 hores mentre cuina magdalenes.Li van dir somnambulisme,però tothom sap que en realitat la malaltia -de més fortuna- és insomni emocional.

És tard, ben tard, o això diu el rellotge -que va perdre les piles per jugar-se-les a pedra paper-i tisora-,però la llum de la cuineta encara aflama. Sense davantal Una fa magdalenes, a la tauleta una lluita de farina VS melmelada embruta el sostre que un gnom neteja amb fervor. Sobre el fred marbre seu algú que no deté el seu plor, mentre al seu voltant ballen sota la fingida pluja i trepitgen els tolls. Crits farcits d'iracunds i papallones que al creuar-se amb el tub de llum -com mosquits- plenes de luxúria respiren cada raig i es deixen morir.

El microones fa els focs artificials pels metalls que impregnen els seus missatges codificats al mateix temps el congelador dóna resguard a un cor de preguntaires temorencs i al marc de la porta, fan marquetes amb una clau inspirats per la melangia. Rodolen per terra daus, la aposta és la sort,però mai es detenen, mai hi ha resolució. Un dispar com a finestra per a deixar córrer l'aire i com qui sent nostàlgia per allò que encara no hi és, el viatger es clava fletxes per fotogrames.

El cor batega incessant i  cada volta entre els llençols és una travessia de l'Etna fins al Pol Nord, una melodia passa pel cap, les magdalenes ja deuen estar acabades.Trenc d'alba.

Pomes interculturals.

Va caure allà dintre, entre la pau i la calma, la falta d'aire se li aparegué com un calfred intens. Va traure els ulls i el nas, feia ressò de la seua capacitat pulmonar agafant poc a poc l'aire gèlid que connotava el contrast culpable de l'enrogir dels llavis en petits trocets de pell.Debats eterns de crits i blasfèmies, camina banyant-ho tot i trepitja amb força els endolls sense importar la descàrrega voraç o la brutalitat de les factures.

Al més pur estil animal, calla i corre, així empeny amb força les llambordes i amb una mica de sort mossega a la lluna despistada. És una malaltia sanguínia de la que ningú parla, un parc d'atraccions tancant temps enrere.Tot per acabar al voltant d'un duel, pistolerisme com a llei verge, quatre passes i ja no hi han petjades sols un rastre de plomes i pols ensorrada -tanta com per acabar amb tots els gots que guarden sucre i guix de colors-.

Pel carreró una pluja de pomes i bales d'argent. Després llum de llanterna i lectura sota els llençols.

Bufant

Al final és inevitable el principi.

A l'estil de la màfia més subtil:
Ciment a les sabates i a nadar.
Mentre el cant de les sirenes no abandone la playlist...
                                             podem cantar sota la pluja.
A·les·hores els sobren agulles,
                                 >>--------->tir amb arc i...          
                                                                                               una hora menys en Canàries, gràcies.

La peixera està fins a dalt,

                                           glú º

                                                   glú º

                                                            glúº

memòria de peix, res s'oblida si arriba a les >--ras--pes--|).

El peix de colors se'n va anar un dia de pluja,medalla d'or

15.000 km de tolls, tot un record paradisíac.Somric.                 

                                          Per què?

                                                                                                        Ara puc ser astronauta.