Un alacrà al cafè.

 

El terròs de sucre se li esvarà entre els dits 

                                                       i caigué 

provocant una tempestat de cafè, 

llet i de nouvinguda dolçor.

I tingué que esperar...,
     a que la concentració d'una dolçor encapsada,
     esclatarà als seus llavis, 
però encara calia esperar més,
    a que el cafè deixarà de cremar, 
      a tindre una cullereta, 
        a que el riure li passés, 
          a que el veí de taula deixés de parlar-li,
            a que sonara la seua cançó...


El cafè, evidentment,
es glaçà,
li va tornar l'amargor,
però era més que el cafè,
era més que l'espera,
era un alacrà.


L'ànima és sorda,
     ni precs d'esperances exhaurides, 
      ni consols,
       ni silencis, 
         ni pau, 
          ni tan sols guerra,
només verí.


Perquè és verinosa,
    passió, dolor,
     propietat privada,
      compartim?
el verí sap més dolç entre dos.
  


Enmig d'un desert un alacrà és el millor amic de l'home. 
Aquell dia no podia esperar, necessitava un cafè.

Tard

Avui, no hi haurà salvació,
de cop et trobaràs acaronant el rastre que queda a l'aire,
a pocs kilòmetres,
a molts anys
             -atemporalment-
buits de llum.


Som codis literaris,
plànols del tresor
en els que la creu
que marca l'equilibri,
la raó,
       el destí...,
ha estat arrencada,
suplint la sang amb tiretes de dibuixos
sobre les quals formular hipòtesis de
                                                     riure's
 que s'esvaeixen entre els sorolls de les ciutats.


Vam emblanquir els murs,
els vam contagiar de la nostra sang,
                                                 roja,
que ratlla sempre amb la força d'un riu enfurismat.


Vaig a trencar l'eternitat,
penses beure't la sorra,
vaig a beure'm el mar,
penses acabar amb mi,
pense acabar amb tu.


M'inundes la sang.