Missatges entelats entre la fredor d'una guerra programada.

Tindre la possibilitat 

de retornar al combat,

i entre les ungles de les mans,

encara tinc restes de sang.

L'amor m'ha mort, Andreu Valor.

No digues que esperes o lluites, fa més que Temps,

més que espais i llocs, o dimensions, que a terra mires al cel.

Cridant al cel la veu va morint-se i et cau la pluja de paraules,

sense sons, esvaides, només música, i desprès eco, i desprès absència.

Fer una forta trepitjada a terra, re-programar, reconstruir,

ens manca malaltia, ens sobren tantes altres coses.

Juguem a una excitant partida a l'amagatall,

 mentre a la finestra del nostre tren la mateixa projecció de neu i plom.

Tot camina de manera unidireccional, però vaig a convidar-te al ball,

primer caminarem pels carrers de la mà, a huit metres,

desprès ens abraçarem apassionadament sota un carrer ple de fanals,

a fosques. Ens miraran els cecs, i somriurem, per no semblar evidents 

o fidels a un sentiment, en entrar al ball...

Vampirs, carters, soterrats, literaris, estrangers, i la música que et surt de dintre.

I sona la dansa de la mort, i com la cançó infantil dels esquelets i les hores, tempus fugit,

és el nostre torn, les llums són nostres, i comencem a fer les voltes,

ens agafem de la cintura, d'un fil dels nostres jerseis,

i girem, sense treva, anem embolicant-nos de la llana, de les restes... fins que acaba la música.

Aleshores, a terra, mirant-nos, sense jersei amb un desert de llana roja al nostre voltant,

pareix que ens mirem, i guardem Silenci, etern. 
Somrius? No ens hem fet la foto.

Foto furtada a Laura Vilar Peris 

de l'última obra de teatre.