dilluns, 22 d’agost de 2011

Inventari d'un viatge pel nord.

Inventari

ENS EN SORTIM.


Hi han viatges que per salut no podem oblidar. Un dia comences a compartir somnis i al poc temps tens una motxilla enllestida, un somriure, cert nerviosisme i sobretot il·lusió i il·lusions. I sense pensar-ho massa et veus entre molta gent fent saltets d'excitació mentre escoltes un panegíric reggae de com canviar el món, desprès a so de tele-tenda cuines plans i macarrons,accelerant-se el cor,poc a poc, a l'espera d'un llançament presagiat cap a noves aventures.


Morella és un bon lloc on continuar un viatge per la nostra cultura, la nostra esperança. I entre tendes voladores, formigues-aranya, i les brises dels pobles del nord, un combat actiu contra el cansament et fa situar-te de cop entre més d'un miler de persones, que com tu, guaiten per deixar-se omplir-se de la màgia dels contes d'uns conta-contes que es fan dir Manel.Les nits allargades a so de ritmes diferents, històries de hippies fantasmes i els graus creixents i decreixents.


 Quan els somniadors es barregen, ja fa un temps que me n'ha donat que el resultat és una explosió continuada de riure i sobretot de crear, així doncs entre els pedregosos camins morellans, esquives a un taxista furibund-imaginari, per a retrobar-te amb vells i estimats coneguts, que acaben participant del teu viatge.


I finalment et trobes a la fresqueta de l'última parada del teu cap de setmana, un Ares petit i acollidor. Amb el cansament al cos, i les dificultats superades saps que haurà valgut la pena arribar-hi. En caure la nit un altre cop, entre un fred arrelat ja als ossos dels desacostumats que vivim a vora mar, el teu cor s'impacienta fins que la última veu que quedava en la programació arriba. I com sempre un grandiós Alabajos, et fa creure en l'esperança, en el seguim avançat, i en que paga la pena ser els Utòpics, idealistes, ingenus, perquè és la manera més factible de pensar,crear i reivindicar . Un cop  comença a cantar les cançons que tan bé ens sabem, és el moment en que una se n'adona que aquest viatge no acaba mai,perquè en alçar novament el cap veus la sinceritat als ulls d'aquell cantautor que canta Al Vent, himne indefugible, i saps que vols continuar.


En arribar a casa, tornem a planejar, perquè suposo que som així, que bé creuar-nos en el camí, que bé fer viatges que et fan creure en el que fas, penses, creus i lluites.

divendres, 12 d’agost de 2011

Fills del circ

Fills del circ, 
en constant canvi,
però sempre,
              sempre
amb el mateix espectacle.

Un pas més, sols un pas més, arribar a terra ferma i desaparèixer entre les llums blanquinoses que penetren la pell com una lluna en flames. Em pregunto si avui hi haurà lluna plena fora, si algú estarà cremant records a vora platja i si haurà tornat el senyor Calcetins.



 Un pas més i em llevaré aquestes sabatetes, em miraré a l'espill deslliurant els cabells de la continua pressió i atacaré feroçment la porporina..., no hi ha qui es desfaci de la porporina.


Un pas més, oblidaré el teu nom, el teu parlar i el teu silenci, sobretot el teu silenci, sempre jugaves a la tensió, provant el límit de la meua fermesa, jo et posava entre les cordes i tu tornaves als buits de la meua defensa, tornaves a recordar-me que el tot i el res eren tan atzarosos que de res serviria un pas més.


S'alcen exaltats, la música indica que és el moment, perquè ara sí, l'emoció els acarona la pell, és una sensació metafísica coetània a les meues pors, les absències i la nocturnitat, perquè jo sóc la vertadera pell de tots ells. Esclata el silenci sobtat, la foscor ompli les pupil·les, si que ha d'haver lluna plena ja que encara resta llum als meus peus i és que el teixit plastificat és prou translúcid, al matí sempre té un aroma de joguines noves.


Ara si, el moment just, alço el genoll, estiro els dits, i em deixe caure. Avui regalaran un globus als assitents i suposo que trauran de passeig al lleó per si els nens volen una foto, hauré d'amagar-me una bona estona. 


Mentre me'l mire, li pregunte -com rutinàriament faig-,si m'explicarà el truc aprofitant l'ambient familiar que ja existeix. El seu silenci m'incomoda avui més que mai i a cau d'orella l'informo de que mai em tornaré a llançar, ell mirant-me arranca a parlar d'assumptes estúpids, en recuperar el silenci, ha perdut la meua atenció.


Mirant al front confessa, no sé explicar-t'ho, suposo que la màgia encara està de la nostra part... I tornem al silenci, mentre al fons del cor encara sento els nervis i el mareig de conèixer tan a prop un estimable odi a la màgia, la porporina i la resignació, sobretot la resignació.
 
Blogger design by suckmylolly.com