Estaves més vell,
enfarinat, com si aquell cercle càlid fos ara una finíssima capa de neu sobre tu,
sobre els teus cabells.
Mories allà,
ben a prop de mi
el temps t'atacava tan veloç,
que instintivament et cobria amb els meus braços,
t'acaronava.
Però estaves venut ja a la providència,
venut als estàndards i cànons,
a les tristors de cafè i les llunes de sang.
Eres tu,
perquè quelcom encara et brillava a dintre del cristalí,
perquè l'impossible et bordava els llavis,
però ja eres sols un ombra allargada per l'excesiva llum,
un record necessari,
una assassina llunyania.
Espera'm neu, ja vaig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada