Escoltes bé,
plous com els arbres
desprès dels xàfecs.
Rius fort,
i enfiles les teues urpes
per la meua paciència.
Amb un cop de vista,
acabes amb tot,
sempre romans,
desgraciada permanència la teua.
Tanques les portes,
els llums i t'esvaeixes,
Perquè és tan elevada l'excel·lència
que sols l'absència
et permet resseguir els plànols.
Mates els ocells
però tu mai,
mai t'acabes de fondre,
I encara avui somiaré amb la sorpresa,
amb les coses que no són tu,
però que la sèrie literària t'adscriu,
amb les coses que no són tu,
però que la sèrie literària t'adscriu,
inherent.
Desesperaré
el senyal,
allò que configure
que si, ets fum,
però també quelcom...
Mínimament
Anònimament
un poc sòlid.