Sublimació

Escoltes bé,

plous com els arbres

desprès dels xàfecs.

Rius fort,
i enfiles les teues urpes
per la meua paciència.
Amb un cop de vista,
acabes amb tot,
sempre romans,
desgraciada permanència la teua.

Tanques les portes,

els llums i t'esvaeixes,
Perquè és tan elevada l'excel·lència

que sols l'absència 

et permet resseguir els plànols.

Mates els ocells

però tu mai,

mai t'acabes de fondre,

I encara avui somiaré amb la sorpresa,
amb les coses que no són tu,
però que la sèrie literària t'adscriu,

inherent.

Desesperaré

el senyal,

allò que configure

que si, ets fum, 

                   però també quelcom...

Mínimament

Anònimament

un poc sòlid.