dimarts, 18 de juny del 2013

Teclats


taquigrafía.

(De taquígrafo).

1. f. Arte de escribir tan deprisa como se habla, por medio de ciertos signos y abreviaturas.




Un vi bo, no en companyia, els borratxos beuen sols, jo no sóc
d'alcohols,però si d'art. Tens raó, certes dictadures derivades són
imposades  amb força relativa però triomfant. Només accepte un
totalitarisme, aquest, el de la apartada orilla, que se respira
mejor...


Cal aprofitar-se de les pedres per a fer refugis, de les ampolles que
hi cauen tenyint d'un color malva el mar, per a escriure missatges
d'allò que es podria dir però es queda  als llavis... que facen cases els
crancs, que caminant cap enrere són els que millor veuen el que tenen
davant.

La vida no és un camí de llàgrimes dirigit a la salvació, què
irònicament, Dèu ens guarde! Morts amb somriures mirant al sostre i si
cal amb els llençols a terra...

Un dia vaig creuar i em van atropellar. Però era un avi amb sis-cents i
anava molt esplaiet, em va fer pessigolles...


dimarts, 19 de març del 2013

Reflexions de cosmonautes


Tenim els somriures buits però les dents esmolades,
no sabem estimar-nos sense els sagnat i les ferides complexes,
ens hem intentat, imaginat, corroborat i sentit en cada fi del món,
però tenim el cap ple d'arraps i fang, el cos mort i els somriures buits.

Arribat el setge, hem amagat les banderes i hem obert les portes
per lluitar a colp de vers,a colp de bes,
tot i així, ens hem trobat sota terra entre arrels i ossos,
presoners d'un destí lliure que ens vam programar,
i ara amb la fi del setge carregarem amb els castells de terra bruta i mar.

Sempre seràs a les curses i als jocs populars,
vius i viuràs a les novel·les i les cançons,
apegat al collage de la infinita somnolència menja-homes,
caminant en paral·lel pels miratges de la cosmonàutica...
per cada arrua que t'apaga,una paraula que et rescata, sempre seràs.

Hem viscut per sobre les nostres possibilitats,
per sobre la nostra valentia,
imaginant que el nostre microcosmos no orbitaria amb la Terra mai.

dimarts, 12 de març del 2013

El sexe dels plastidecors



Precipicis de la carn.
Alguns cops la desesperació
i jo follem per curar la teua presencial absència,
però sols trobem carn i ossos i menjar. 

Llavis ferits.
On s'agrupen penya-segats,
cada ale més fred,
cada ale més fosc...,
però dolçor a les ferides,
arrapades a la terra,
el fang, la vida.

Busquem el crit.
Llistem mentalment tasques per fer,
no passa res...
 i la cinefilia ha de rescatar-nos,
-in memoriam- 
sols un crit a l'estil Hitchcock 
ens deslliurarà del sexe dels plastidecors.

diumenge, 10 de març del 2013

Intervals sonors


La llunyania és propera avui,

addicció sempiterna d'horitzó
-on s'amaga l'Univers-,
et fumes la respiració
i em fas aterrar.


Tria el teu present,

trie el meu present 


Desprès de l'aritmètic esperar,

les aristes, les ferides de l'ànima,
i els somnis que et pertanyen...
continuaves sent un país exòtic,
una absència silenciada

Tria el teu present,
trie el meu present 


El so domina la furibunda cuirassa,
et vas desfent i quedes net,  
amb la mirada sincera
i tota la Atlàntida amagada a dintre.


Tria el teu present,

trie el meu present 



Jo tinc les meues runes, 

sols les presenteixes,
jo tinc els buits atemporals,
els rellotges que tu empres espatllats.


dimarts, 5 de febrer del 2013

Forats negres



Les gotes s'agrupen en els cristalls,

se t'estan entelant les pupil·les i
això sempre és perillós.
La claredat és solament incertesa
que s'agrupa sobre els miralls que
reflecteixen la inexistència plena,
et devora per dins un foc capaç
de matar, esquarterar a tota la pluja
que necròfilament gaudiries.

Les gotes s'agrupen i diuen prou,
i diuen fuig...,
perquè l'atracció és una tela d'aranya que t'ofega
i consumeix la teva calidesa.

Les gotes s'agrupen.
Les gotes s'agrupen en els cristalls
i d'un temps a ara no corren,
solament s'agrupen..., immòbils.
alguna es mou per la inèrcia
si afortunada la viola el vent dels trens.
Però les gotes s'agrupen en els cristalls
i formen la mirada profunda i existencialista
que marca la fi de constel·lacions i silencis.

Les gotes s'agrupen com a forats negres,
pensen devorar-ho tot d'una vegada i per sempre,
 pensen en tornar a caure, ballar,
volar..., però sobretot, abandonar el fred
glacial que les va convertir en el que són ara:
desconegudes.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Malsons diürns


Fa fred i sento el buit,
el no-res pasant cromàticament 
pel sostre desordenat,
atractiu..., etern.
Estic a les fosques 
en una gran habitació
repleta del resso de les hores immortals,
l'alè dels vins,
les esquenes
i una tenebrosa harmonia insuportable. 

Tot resta en silenci, 
un teatre espectant 
-en primícia la remasterització de Cormenjat-,
ple de titelles famolenques 
que comencen devorant-te 
els dits dels peus,
per acabar menjant-te el cor.

Quan no estàs, no existeixes.
I eres paraules imaginades,
moments imaginats
i la crua supervivència. 
Casualment t'enfiles per ací, 
                     marxes per                             allà,
i es fonen les parets 
convertint-se en petits floquets de neu 
que van glaçant l'absència 
que és ara un meravellós i pacient paisatge invernal.

                                                                          Reflexos llunyans
a una llacuna estigia repleta de lletres.
Es consumeix,
s'evapora,
s'escapa del seny,
se'n va,
no pots aturar l'impacable avanç,
el món devora les restes
i la pols és una existència
per a un grau major d'inexistència
tot és fi quan el cigarret et crema els dits. 
Sabràs, podràs, coneixeràs... 
el destí del benestar,
                                                                            reflexos llunyans
a una llacuna estigia repleta de lletres
lletres covards.

dimarts, 29 de gener del 2013

Un cafè amb llet


Nocturnament la drecera del teu cor s'esmuny
entre els sons dels cotxes
que recorren el pont
i deriven a la carretera 
que duu al cementeri,
 instaurat entre la fi dels teus dits
 i la punta d'una fletxa,
 que recorre com una milotxa el cel que ens separa.

No ets la meua eternitat,
 ni l'espurna d'un estel 
que sempre brilla al cel, 
més bé eres el buit, la incògnita.

No sé si convidar-te a un cafè
o ofegar-te entre la barreja de llet i sucre,
que tant em fastigueja
fins que t'ofeguis en la profunda dolçor d'un estat atemporal,
                                                                                    immortal

Faré coloms amb les mans per enganyar-me,
sentir l'aire,
la llibertat del silenci.


dimarts, 22 de gener del 2013

"Shāh Māt"


"¿está el enemigo?...Que se ponga"
GILA

Ja no et reconec entre les ombres, 
ni reconec els teus dits sota els llençols,
no reconec el suport,
no reconec la teua existència sempre efimera,
sempre llunyana,
sempre has estat mai.

Vaig a esborrar les petjades
de les llambordes,
vaig a ensenyar-te que volia dir, 
de que parlava quan callava,
vaig a donar-te el colp definitiu,
i vaig a fugir, fugir ben lluny,
volar.

Ara si que s'acaba la sorra,
ara si que és deserta la platja oblidada,
ara si cau la sorra i se'n va per sempre,
ara si em queda temps ilimitat,
ara si que he acabat de netejar la sorra de les sabates,
ara si que sé que darrere no hi havia res.


Aconseguirem morir,
sota la transparent mentida que ens cobreix, 
que amaga la baixesa dels nostres esperits
i ens enlaira,com s'enlairen els avions de paper 
destinats a aterratges fatals, a la mort.
No caldrà massa esforç,
la sola consciència de la destrucció serà prou.
Deixaràs per fi de desitjar. 
Potser voldràs prendre'm del braç entre la pols, 
no has estat mai algú que t'agafe de la mà,
o potser el problema era molt més greu.

No t'he preguntat mai,
perquè sempre he sabut la resposta a les preguntes.

"Hasta el domingo, que usted lo mate bien"
GILA

 
Blogger design by suckmylolly.com