Un cafè amb llet

Nocturnament la drecera del teu cor s'esmuny
entre els sons dels cotxes

que recorren el pont
i deriven a la carretera 

que duu al cementeri,

 instaurat entre la fi dels teus dits

 i la punta d'una fletxa,

 que recorre com una milotxa el cel que ens separa.

No ets la meua eternitat,

 ni l'espurna d'un estel 

que sempre brilla al cel, 

més bé eres el buit, la incògnita.

No sé si convidar-te a un cafè

o ofegar-te entre la barreja de llet i sucre,
que tant em fastigueja

fins que t'ofeguis en la profunda dolçor d'un estat atemporal,

                                                                                    immortal. 

Faré coloms amb les mans per enganyar-me,

sentir l'aire,

la llibertat del silenci.

"Shāh Māt"

"¿está el enemigo?...Que se ponga"

GILA

Ja no et reconec entre les ombres, 
ni reconec els teus dits sota els llençols,
no reconec el suport,
no reconec la teua existència sempre efimera,
sempre llunyana,
sempre has estat mai.

Vaig a esborrar les petjades
de les llambordes,
vaig a ensenyar-te que volia dir, 
de que parlava quan callava,
vaig a donar-te el colp definitiu,
i vaig a fugir, fugir ben lluny,
volar.

Ara si que s'acaba la sorra,
ara si que és deserta la platja oblidada,
ara si cau la sorra i se'n va per sempre,
ara si em queda temps ilimitat,
ara si que he acabat de netejar la sorra de les sabates,
ara si que sé que darrere no hi havia res.


Aconseguirem morir,
sota la transparent mentida que ens cobreix, 
que amaga la baixesa dels nostres esperits
i ens enlaira,com s'enlairen els avions de paper 
destinats a aterratges fatals, a la mort.
No caldrà massa esforç,
la sola consciència de la destrucció serà prou.
Deixaràs per fi de desitjar. 
Potser voldràs prendre'm del braç entre la pols, 
no has estat mai algú que t'agafe de la mà,
o potser el problema era molt més greu.

No t'he preguntat mai,
perquè sempre he sabut la resposta a les preguntes.

"Hasta el domingo, que usted lo mate bien"

GILA