Nocturnament la drecera del teu cor s'esmuny
entre els sons dels cotxes
que recorren el pont
i deriven a la carretera
i deriven a la carretera
que duu al cementeri,
instaurat entre la fi dels teus dits
i la punta d'una fletxa,
que recorre com una milotxa el cel que ens separa.
No ets la meua eternitat,
ni l'espurna d'un estel
que sempre brilla al cel,
més bé eres el buit, la incògnita.
No sé si convidar-te a un cafè
o ofegar-te entre la barreja de llet i sucre,
que tant em fastigueja
que tant em fastigueja
fins que t'ofeguis en la profunda dolçor d'un estat atemporal,
immortal.
Faré coloms amb les mans per enganyar-me,
sentir l'aire,
la llibertat del silenci.
lA incògnita
ResponElimina