dimarts, 5 de febrer de 2013

Forats negres



Les gotes s'agrupen en els cristalls,

se t'estan entelant les pupil·les i
això sempre és perillós.
La claredat és solament incertesa
que s'agrupa sobre els miralls que
reflecteixen la inexistència plena,
et devora per dins un foc capaç
de matar, esquarterar a tota la pluja
que necròfilament gaudiries.

Les gotes s'agrupen i diuen prou,
i diuen fuig...,
perquè l'atracció és una tela d'aranya que t'ofega
i consumeix la teva calidesa.

Les gotes s'agrupen.
Les gotes s'agrupen en els cristalls
i d'un temps a ara no corren,
solament s'agrupen..., immòbils.
alguna es mou per la inèrcia
si afortunada la viola el vent dels trens.
Però les gotes s'agrupen en els cristalls
i formen la mirada profunda i existencialista
que marca la fi de constel·lacions i silencis.

Les gotes s'agrupen com a forats negres,
pensen devorar-ho tot d'una vegada i per sempre,
 pensen en tornar a caure, ballar,
volar..., però sobretot, abandonar el fred
glacial que les va convertir en el que són ara:
desconegudes.

dilluns, 4 de febrer de 2013

Malsons diürns


Fa fred i sento el buit,
el no-res pasant cromàticament 
pel sostre desordenat,
atractiu..., etern.
Estic a les fosques 
en una gran habitació
repleta del resso de les hores immortals,
l'alè dels vins,
les esquenes
i una tenebrosa harmonia insuportable. 

Tot resta en silenci, 
un teatre espectant 
-en primícia la remasterització de Cormenjat-,
ple de titelles famolenques 
que comencen devorant-te 
els dits dels peus,
per acabar menjant-te el cor.

Quan no estàs, no existeixes.
I eres paraules imaginades,
moments imaginats
i la crua supervivència. 
Casualment t'enfiles per ací, 
                     marxes per                             allà,
i es fonen les parets 
convertint-se en petits floquets de neu 
que van glaçant l'absència 
que és ara un meravellós i pacient paisatge invernal.

                                                                          Reflexos llunyans
a una llacuna estigia repleta de lletres.
Es consumeix,
s'evapora,
s'escapa del seny,
se'n va,
no pots aturar l'impacable avanç,
el món devora les restes
i la pols és una existència
per a un grau major d'inexistència
tot és fi quan el cigarret et crema els dits. 
Sabràs, podràs, coneixeràs... 
el destí del benestar,
                                                                            reflexos llunyans
a una llacuna estigia repleta de lletres
lletres covards.

 
Blogger design by suckmylolly.com