Fa fred i sento el buit,
el no-res pasant cromàticament
pel sostre desordenat,
atractiu..., etern.
Estic a les fosques
en una gran habitació
repleta del resso de les hores immortals,
l'alè dels vins,
les esquenes
i una tenebrosa harmonia insuportable.
Tot resta en silenci,
un teatre espectant
-en primícia la remasterització de Cormenjat-,
ple de titelles famolenques
que comencen devorant-te
els dits dels peus,
per acabar menjant-te el cor.
Quan no estàs, no existeixes.
I eres paraules imaginades,
moments imaginats
i la crua supervivència.
Casualment t'enfiles per ací,
marxes per allà,
i es fonen les parets
convertint-se en petits floquets de neu
que van glaçant l'absència
que és ara un meravellós i pacient paisatge invernal.
Reflexos llunyans
a una llacuna estigia repleta de lletres.
Es consumeix,
s'evapora,
s'escapa del seny,
se'n va,
no pots aturar l'impacable avanç,
el món devora les restes
i la pols és una existència
per a un grau major d'inexistència,
tot és fi quan el cigarret et crema els dits.
Sabràs, podràs, coneixeràs...
el destí del benestar,
reflexos llunyans
a una llacuna estigia repleta de lletres,
lletres covards.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada