Tenim els somriures buits però les dents esmolades,
no sabem estimar-nos sense els sagnat i les ferides complexes,
ens hem intentat, imaginat, corroborat i sentit en cada fi del món,
però tenim el cap ple d'arraps i fang, el cos mort i els somriures buits.
Arribat el setge, hem amagat les banderes i hem obert les portes
per lluitar a colp de vers,a colp de bes,
tot i així, ens hem trobat sota terra entre arrels i ossos,
presoners d'un destí lliure que ens vam programar,
i ara amb la fi del setge carregarem amb els castells de terra bruta i mar.
Sempre seràs a les curses i als jocs populars,
vius i viuràs a les novel·les i les cançons,
apegat al collage de la infinita somnolència menja-homes,
caminant en paral·lel pels miratges de la cosmonàutica...
per cada arrua que t'apaga,una paraula que et rescata, sempre seràs.
Hem viscut per sobre les nostres possibilitats,
per sobre la nostra valentia,
imaginant que el nostre microcosmos no orbitaria amb la Terra mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada