Estaves més vell,
enfarinat, com si aquell cercle càlid fos ara una finíssima capa de neu sobre tu,
sobre els teus cabells.
Mories allà,
ben a prop de mi
el temps t'atacava tan veloç,
que instintivament et cobria amb els meus braços,
t'acaronava.
Però estaves venut ja a la providència,
venut als estàndards i cànons,
a les tristors de cafè i les llunes de sang.
Eres tu,
perquè quelcom encara et brillava a dintre del cristalí,
perquè l'impossible et bordava els llavis,
però ja eres sols un ombra allargada per l'excesiva llum,
un record necessari,
una assassina llunyania.
Espera'm neu, ja vaig.
