mentre,
amb el cap baix,
camine entre el desert d'edificis
i matiners destorbs de la soledat.
Calla!
perquè no t'escolten
i estàs malferint-te l'alè,
la veu se't tènue,
estàs morint-te als meus braços,
empalidint...,
i m'acarones els cabells,
i t'acarone el rostre.
No hi ha res més sota terra,
arrels i silenci.
De tant de fugir,
ens hem trobat cara a cara,
així que desperta,
calla!
...i roman dintre de les meues entranyes,
no hi ha treva.
El món és un joc de xiquets,
indis i vaquers,
i portem a les galtes un parrell d'arraps sagnants,
...plouen plomes de corbs
que es fonen amb la lluna.
Per fi el silenci,
dormir sobre flors de cotó,
i respirar amb força,
aire negre.