Hau.

La meua ànima crida fort, 

                                    mentre, 

amb el cap baix,

camine entre el desert d'edificis

i matiners destorbs de la soledat.

Calla!

perquè no t'escolten

i estàs malferint-te l'alè,

la veu se't tènue, 

estàs morint-te als  meus braços, 

empalidint...,

i m'acarones els cabells,

i t'acarone el rostre. 

No hi ha res més sota terra,

que morts,

arrels i silenci. 

 De tant de fugir,

ens hem trobat cara a cara, 

així que desperta, 

calla!

 ...i roman dintre de les meues entranyes, 

no hi ha treva. 

El món és un joc de xiquets, 

indis i vaquers,

i portem a les galtes un parrell d'arraps sagnants, 

...plouen plomes de corbs 

que es fonen amb la lluna.

Per fi el silenci,

dormir sobre flors de cotó,

 i respirar amb força,

                                    aire negre.