Menja't el SI, menja't el NO.

Un pètal més al terra...

menjaré flors, ara 

i endavant.

Encara morta en menjaré,

les corones,

encara viva,

les absències al prat.

I em sagnaran els llavis

per les espines,

i fingiré fortalesa,

                         femme fatal

serà el pinta-llavis roig,

el delit.

Suïcidi temporal,

ofegant-nos

a un mar de margarides,

i desprès l'atemporal

taüt de roselles eternes.

Segur que serà tard.

I encara tard vomitaré,

pètals, tiges i espines.

Cridant al cel!

i plourà, ja ho crec que plourà...

i m'agafaré a l'atmeler,

com a un clau al roig viu,

- les rosselles, assassines-.

...i potser l'últim

Xàfec

Puja a la cadira i enlaira els braços, desprès tracta d'atrapar el globus abans de que comence el viatge i de nou te'n adones que et quedes amb la corda lligada al turmell. Reclòs al terra. Les parets plenes d'arraps, per delir-se i veure com la tortuga és a la sopa i la llebre té el bòlit més ràpid de la cursa.

Tot un museu de cera, som com ciris de processons de gran fervor, i la metxa pren quan fent esforços es piquen l'ullet i vencent a l'estat d'entreson guaiten darrere les portes, sempre tan tancades.

Mai has caigut a terra exhaust desprès d'haver parpellejat al ritme del sístole diàstole amb una força que et cremava els ulls? Ens exhaurim i com a Hamlet li passà, no sabem si estem dormint o morint. Cada vegada són més els grups de moires , més fils i entrebancs, almenys ens queda relliscar pel fil i dormitar al cistell, entre la llana i les sobres.

Cinc segons, abans de que els corbs facen esclatar el cristall de la cabina i el telèfon quede suspès. Quan el setge triomfe, deixa'ls el terròs de sucre i fes-te un cafè carregat de dolça sorra. Serà el moment clau, l'aigua banyarà els teus peus, un parell d'ales polimorfes, una, dues i tres...

                                                                                                                       A volar!

De les històries dolces per a no dormir...

Un fil de veu entre el continu estat atemporal,

un fil que surt de la boca i recorre el cos,

com tisores que segueixen línies de punts.

Llibres al cap com cançons de bressol,

però ningú dorm, 

amb ulls com a plats,escoltant:

Un parell de reis 

amb corones d'espines 

repletes de roses

que caminen amb decisió cap a guillotines, 

que passen de llops de mar a nàufrags. 

El cor amb batecs ben accelerats,

pensant en una creuada,

on no hi han promeses de cel,

d'on prové l'espenta?

Els voltors guaiten en la llunyania,

que ompli les mesures objectives,

i la ciència es desmembra violentament,

esquitxant qualsevol indici d'ajuda,

omplint de sang les palpebres de les ànimes.

Terrenalment patètiques, celestialment inexistents.

Prometre és delicte,

delicte en la delectança de salvació,

i estic infectant-me les ferides,

i estic desperta,

i estic volant de cap al precipici.

Sempre amb dolcessa, 

escoltant o contant

històries per a no dormir,

amb els ulls com a plats...

-escolta, no et deixes vèncer,

vell llop de mar.