dijous, 27 de gener de 2011

Les tres unitats d'Aristòtil

ESPAI
Hi ha una festa al sepulcre, es riuen d’allò del silenci-sepulcral-, és cert que ningú parla, ballen, beuen i riuen a la vegada que juguen a endevinar el significat d’onomatopeies. Guanyem.

Desconec l’art de l’arquitectura, però tinc una casa feta a mà a la vora del tallant fil,que va des de la lluna a tants altres llocs, res celestial. Hi ha contractats per a plorar als vagons dels trens, potser perquè la naturalesa fingida ens allunya dels instints més bàsics i ens proporciona un salconduit per a entrar a l’elitisme de tapar-se les orelles i repetir amb una musicalitat odiosa un lalala a compàs estricte.

TEMPS
Vint-i-quatre hores no asseguren un Carpe Diem o la glòria solemne de la mort gitada amb la vida al arribar les dotze. Tot allò sacsejant no es mesura amb nombres, es mesura en paraules, en paraula, en instant.

ACCIÓ
Ni promeses, ni bona educació, massa superflu com per a ser una veritat acompanyada de absoluta, fracàs és la bandera dels vencedors. Caiem i caiem als mateixos pous dels que es xafardeja, no em contes històries, ni drames ni comèdies, res es pareix a la historia que et puc contar jo, es diu vida i té certa veracitat passades les dotze.

Quan recorria les voreres sempre per l’amenaçador precipici que indicava persona o vehicle, em subjectava a fanals predisposats cada cinc llambordes, però ara que no ens dirigim la paraula, és molt més divertit, sóc tan xicoteta que els peus no em toquen el terra.

Brutalitat lògica amb espuntaments a la matinada, el sentit al sense sentit, jugarem al penjatu amb els contestadors per a fer una collita productiva convertint allò tòpic en utòpic, desprès la parcialitat serà per a la solitud, la resta les paraules del contestador. Altera'm, altera't, alterem-nos, altereu-vos…, emmordassa al Sol i pateix per la llum més forta, fica’t protector si tens ànims i si algun farmacèutic coneix un d’efectiu contra la llum reflectida entre astres.

Tot allò que es puga espatllar s'espatllarà,  si parpelleges has perdut. Perdre duu intrínseques moltes coses, ὦ τὐχη;

dimecres, 26 de gener de 2011

Previsió metereològica caòtica.




Anem caient,  |     |   |
                        |     |    |    
                          |     |
                       |   |  |   |
                         |      |  
                               
                             mentre, l'estufa mor cada cinc minuts
                                i l'habitació es plena de boira gelada, residu del fred.


 El mapa esclata i moltes peces no es recuperen,  [ +     ]
                                    ...i a mi em feia gràcia la utilització del pretèrit imperfet.
                                                        >>------------------> 
Com una fletxa directa,
                                                  alçar-se i adonar-se'n.
 
Hi ha coses que no hauria de comprendre,
hi han coses que no hauria de defendre.
Totes les passes són vida
i la vida és un glaçó. 
Sense adonar-nos, ens anem morint, deixant morir.

I el temps és a tots els llocs, 
des de rellotges fins a les precipitacions
                                                                      i encara guanyem. 

Potser perquè la empàtica solitud regna
                                      en el termòmetre on mesurar
                                                                                  -nos
                                                                                   -me
                                                                                    -ho.


És més interessant sortir al carrer i trobar-te amb el temps que mirar les previsions,sortir i trobar-te amb la mateixa incertesa.

dilluns, 24 de gener de 2011

Pors bàsiques per a no dormir...

 
 la por a tindre por de tenir por

de que la por envolte
                                       i

bloquege a la por veraç,

a tindre por de viure,

tenint por al final,

que no és més,

que la por intranquil·la de tindre por...
                                                         a començar.

divendres, 21 de gener de 2011

D'ensomni.

 Sobre la galta un fred estrany i atractiu feia de tant en tant de llançadora fins a la primera parada al cel, ni de Déu ni de glòria, només de boira o fum, no sé distingir. Un rellotge trenca la temprança nerviosa de l'espera incessant de fer del món un lloc millor, no queda espai als espills per a més reflexos. 

Una sensació de coneixença onomatopeica i simbolista d'aquell lloc, indesxifrable per a la ment malalta d' estels confosos contínuament amb avions. Aleshores no hi han raons per aquells nombres rojos que desdibuixen la pèrdua, és l'impuls de cremar i després amb el cinisme humà apagar el foc amb neu de pot. Més bé, no és cinisme, és publicitat temptadora, no doneu mitjans per apagar si no voleu que res esclate en flames.

Les fulles presenten certa resistència a la caiguda llibre, no hi han arbres perennes ni caducs, no hi han arbres, només transformacions metafòriques -que no exemptes d'explicitat- de meteorits de tinta esborronada. Poc a poc, amb el desaparèixer continu, incessant i inexorable del Sol i amb la versemblança entre la ficció i la realitat ,es torna allà on un sospir estacional acompanya la son i tot torna a començar.

Dels escacs al parxís. Viatge programat, places limitades.

dimecres, 5 de gener de 2011

Insomni emocional

 Insomni.n.m.Dificultat per agafar el son.


Fa dies que el persegueix amb els pantalons curtets i l'equip  d'exploració, però no pot agafar-lo, mai ha pogut, però ara vola més ràpid que mai. Uns diuen que caldria que es portara millor, els hàbits per anar al llit són importants, massa cafè, estrès o ansietat...qui sap què? la qüestió és que dorm 8 hores mentre cuina magdalenes.Li van dir somnambulisme,però tothom sap que en realitat la malaltia -de més fortuna- és insomni emocional.

És tard, ben tard, o això diu el rellotge -que va perdre les piles per jugar-se-les a pedra paper-i tisora-,però la llum de la cuineta encara aflama. Sense davantal Una fa magdalenes, a la tauleta una lluita de farina VS melmelada embruta el sostre que un gnom neteja amb fervor. Sobre el fred marbre seu algú que no deté el seu plor, mentre al seu voltant ballen sota la fingida pluja i trepitgen els tolls. Crits farcits d'iracunds i papallones que al creuar-se amb el tub de llum -com mosquits- plenes de luxúria respiren cada raig i es deixen morir.

El microones fa els focs artificials pels metalls que impregnen els seus missatges codificats al mateix temps el congelador dóna resguard a un cor de preguntaires temorencs i al marc de la porta, fan marquetes amb una clau inspirats per la melangia. Rodolen per terra daus, la aposta és la sort,però mai es detenen, mai hi ha resolució. Un dispar com a finestra per a deixar córrer l'aire i com qui sent nostàlgia per allò que encara no hi és, el viatger es clava fletxes per fotogrames.

El cor batega incessant i  cada volta entre els llençols és una travessia de l'Etna fins al Pol Nord, una melodia passa pel cap, les magdalenes ja deuen estar acabades.Trenc d'alba.

dilluns, 3 de gener de 2011

Pomes interculturals.

Va caure allà dintre, entre la pau i la calma, la falta d'aire se li aparegué com un calfred intens. Va traure els ulls i el nas, feia ressò de la seua capacitat pulmonar agafant poc a poc l'aire gèlid que connotava el contrast culpable de l'enrogir dels llavis en petits trocets de pell.Debats eterns de crits i blasfèmies, camina banyant-ho tot i trepitja amb força els endolls sense importar la descàrrega voraç o la brutalitat de les factures.

Al més pur estil animal, calla i corre, així empeny amb força les llambordes i amb una mica de sort mossega a la lluna despistada. És una malaltia sanguínia de la que ningú parla, un parc d'atraccions tancant temps enrere.Tot per acabar al voltant d'un duel, pistolerisme com a llei verge, quatre passes i ja no hi han petjades sols un rastre de plomes i pols ensorrada -tanta com per acabar amb tots els gots que guarden sucre i guix de colors-.

Pel carreró una pluja de pomes i bales d'argent. Després llum de llanterna i lectura sota els llençols.

diumenge, 2 de gener de 2011

Bufant

Al final és inevitable el principi.

A l'estil de la màfia més subtil:
Ciment a les sabates i a nadar.
Mentre el cant de les sirenes no abandone la playlist...
                                             podem cantar sota la pluja.
A·les·hores els sobren agulles,
                                 >>--------->tir amb arc i...          
                                                                                               una hora menys en Canàries, gràcies.

La peixera està fins a dalt,
                                           glú º
                                                   glú º
                                                            glúº

memòria de peix, res s'oblida si arriba a les >--ras--pes--|).
El peix de colors se'n va anar un dia de pluja,medalla d'or
15.000 km de tolls, tot un record paradisíac.Somric.                 
                                          Per què?
                                                                                                        Ara puc ser astronauta.
 
Blogger design by suckmylolly.com