de retornar al combat,
i entre les ungles de les mans,
encara tinc restes de sang.
No digues que esperes o lluites, fa més que Temps,
més que espais i llocs, o dimensions, que a terra mires al cel.
Cridant al cel la veu va morint-se i et cau la pluja de paraules,
sense sons, esvaides, només música, i desprès eco, i desprès absència.
Fer una forta trepitjada a terra, re-programar, reconstruir,
ens manca malaltia, ens sobren tantes altres coses.
Juguem a una excitant partida a l'amagatall,
mentre a la finestra del nostre tren la mateixa projecció de neu i plom.
Tot camina de manera unidireccional, però vaig a convidar-te al ball,
primer caminarem pels carrers de la mà, a huit metres,
desprès ens abraçarem apassionadament sota un carrer ple de fanals,
a fosques. Ens miraran els cecs, i somriurem, per no semblar evidents
o fidels a un sentiment, en entrar al ball...
Vampirs, carters, soterrats, literaris, estrangers, i la música que et surt de dintre.
I sona la dansa de la mort, i com la cançó infantil dels esquelets i les hores, tempus fugit,
és el nostre torn, les llums són nostres, i comencem a fer les voltes,
ens agafem de la cintura, d'un fil dels nostres jerseis,
i girem, sense treva, anem embolicant-nos de la llana, de les restes... fins que acaba la música.
Aleshores, a terra, mirant-nos, sense jersei amb un desert de llana roja al nostre voltant,
pareix que ens mirem, i guardem Silenci, etern.
Somrius? No ens hem fet la foto.
Foto furtada a Laura Vilar Peris
de l'última obra de teatre.
