dijous, 19 de maig de 2011

Compendi: indis, vaquers i escacs.



Jo m'encarregaré del colp de gràcia,
amb un parell d'arraps a cada galta,
adéu al sheriff, la ginebra de taverna
i els dobles a les cartes.


Direcció al Sol,
que marca,
allibera,
ofega,
crema...
Mata.


Vaig a bullir
entre els perols de la cuina,
entre els fogons.
Ni te n'adonaràs.
Et menjaràs el meu cor
a cop de ganivet i forquilla...,
els indis, què salvatges!


La ironia t'esquitxa el rostre,
a cau d'orella un riu de verí,
cabalós i mortífer,
destrossa la riba,
malaltissa percepció.


Escac i mat,
tinc la teua reina,
alfil, torre i rei...
tot i això encara guanyes tu.

dimarts, 10 de maig de 2011

Missatges entelats entre la fredor d'una guerra programada.

Tindre la possibilitat 
de retornar al combat,
i entre les ungles de les mans,
encara tinc restes de sang.



No digues que esperes o lluites, fa més que Temps,
més que espais i llocs, o dimensions, que a terra mires al cel.
Cridant al cel la veu va morint-se i et cau la pluja de paraules,
sense sons, esvaides, només música, i desprès eco, i desprès absència.
Fer una forta trepitjada a terra, re-programar, reconstruir,
ens manca malaltia, ens sobren tantes altres coses.
Juguem a una excitant partida a l'amagatall,
 mentre a la finestra del nostre tren la mateixa projecció de neu i plom.
Tot camina de manera unidireccional, però vaig a convidar-te al ball,
primer caminarem pels carrers de la mà, a huit metres,
desprès ens abraçarem apassionadament sota un carrer ple de fanals,
a fosques. Ens miraran els cecs, i somriurem, per no semblar evidents 
o fidels a un sentiment, en entrar al ball...
Vampirs, carters, soterrats, literaris, estrangers, i la música que et surt de dintre.
I sona la dansa de la mort, i com la cançó infantil dels esquelets i les hores, tempus fugit,
és el nostre torn, les llums són nostres, i comencem a fer les voltes,
ens agafem de la cintura, d'un fil dels nostres jerseis,
i girem, sense treva, anem embolicant-nos de la llana, de les restes... fins que acaba la música.
Aleshores, a terra, mirant-nos, sense jersei amb un desert de llana roja al nostre voltant,
pareix que ens mirem, i guardem Silenci, etern. 
Somrius? No ens hem fet la foto.


Foto furtada a Laura Vilar Peris 
de l'última obra de teatre.

 
Blogger design by suckmylolly.com