"¿está el enemigo?...Que se ponga"
GILA
ni reconec els teus dits sota els llençols,
no reconec el suport,
no reconec la teua existència sempre efimera,
sempre llunyana,
sempre has estat mai.
Vaig a esborrar les petjades
de les llambordes,
vaig a ensenyar-te que volia dir,
de que parlava quan callava,
vaig a donar-te el colp definitiu,
i vaig a fugir, fugir ben lluny,
volar.
Ara si que s'acaba la sorra,
ara si que és deserta la platja oblidada,
ara si cau la sorra i se'n va per sempre,
ara si em queda temps ilimitat,
ara si que he acabat de netejar la sorra de les sabates,
ara si que sé que darrere no hi havia res.
Aconseguirem morir,
sota la transparent mentida que ens cobreix,
que amaga la baixesa dels nostres esperits
i ens enlaira,com s'enlairen els avions de paper
destinats a aterratges fatals, a la mort.
No caldrà massa esforç,
la sola consciència de la destrucció serà prou.
Deixaràs per fi de desitjar.
Potser voldràs prendre'm del braç entre la pols,
no has estat mai algú que t'agafe de la mà,
o potser el problema era molt més greu.
No t'he preguntat mai,
perquè sempre he sabut la resposta a les preguntes.
"Hasta el domingo, que usted lo mate bien"
GILA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada