Sóc un desert de terra humida,
comparteixo una part de fusta
que sura sobre l'aigua,
i el plom als peus
que em fa partícip d'una Atlantis moribunda.
Amb les mans dibuixo coloms,
ombres que volen pel sostre,
el buit celestial,
tanco els ulls,
controlo el vol,
no la caiguda.
No sé mesurar el Temps,
teu suposo,
em manca comprensió,
la condemna de no ésser res,
solitud, absència i...
caliu.
Escolta entre llençols,
c'est fini,
i desprès oblida,
oblida tindre en compte que
...no sé francès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada