Xàfec

Puja a la cadira i enlaira els braços, desprès tracta d'atrapar el globus abans de que comence el viatge i de nou te'n adones que et quedes amb la corda lligada al turmell. Reclòs al terra. Les parets plenes d'arraps, per delir-se i veure com la tortuga és a la sopa i la llebre té el bòlit més ràpid de la cursa.

Tot un museu de cera, som com ciris de processons de gran fervor, i la metxa pren quan fent esforços es piquen l'ullet i vencent a l'estat d'entreson guaiten darrere les portes, sempre tan tancades.

Mai has caigut a terra exhaust desprès d'haver parpellejat al ritme del sístole diàstole amb una força que et cremava els ulls? Ens exhaurim i com a Hamlet li passà, no sabem si estem dormint o morint. Cada vegada són més els grups de moires , més fils i entrebancs, almenys ens queda relliscar pel fil i dormitar al cistell, entre la llana i les sobres.

Cinc segons, abans de que els corbs facen esclatar el cristall de la cabina i el telèfon quede suspès. Quan el setge triomfe, deixa'ls el terròs de sucre i fes-te un cafè carregat de dolça sorra. Serà el moment clau, l'aigua banyarà els teus peus, un parell d'ales polimorfes, una, dues i tres...

                                                                                                                       A volar!