De vegades parles però ningú escolta, t'estimen, no ho fan amb mala intenció, simplement, no poden escoltar-te. La teua veu és baixa i tremola, encara que les teues paraules isquen de la boca amb força.
Per sobre de tot calia fer camí, sense sentit de vegades, sense motivacions clares al cap però amb un profund sentiment, el sentiment de nadar a contracorrent. Carregada de falsedats, veritats a mitges i alguns afegits còmics, vaig emprendre un viatge pels oasis que la meua ment que s'inventava, més mentides. I vaig aprendre a sobreviure, a ficar la cara que esperava cadascú de mi, a evitar més preocupacions, a amagar-me, omplir-me de mils complexes front a un espill amb el què he discutit milers de vegades, vaig aprendre moltes cosses i vaig oblidar-ne moltíssimes més.
Però després de tantes històries una se'n adona que aquells tremolors al terra han quedat darrere, que en vindran uns altres però que cal aprofitar-se de la vida quan diu que paga ella, quan els llavis és revelen i diuen que ja estan farts de tapar les dents.
això mateix! Pase el que pase, mai hi ha que mirar cap enrrere; per molt que ens vinga gana.
ResponEliminat'observe ~ encara que de vegades no et firme, ho saps ;)
Ps. m'agrada la foto i el seu maquillatge of course!