El camí, incomprensible, estúpid, dirigeix a la cuina on els plats són freds i la bombeta ha deixat de funcionar. Camine nua, vaig buscant la dolçor a uns somnis que estan obligats a certa declinació per ser insulsos, no siga que el cap vole més ràpid del que ho ha de fer i el sostre li faça caure amb molt poca pietat. Entre la fredor de la cuina, el llit i el llarg passadís tremolós ,res no pareix massa idíl·lic, ni especial, més bé monòton i melangiós.
Caldria no esperar a la mitjanit, caldria que res calgués, que tot fora indiferent que res tinguera cap importància. Però res no vull que siga com caldria ser, perquè res no seria així, l'equilibri entre la sal i el sucre..., ni tot és terrenal ni tot celestial.
La cuina es cremarà una i un altra vegada, i el nas negre delatarà la meua condició de culpable, la lluna brillarà al cel i les promeses que mai s'han promès és compliran. La realitat és un plat cru, donem-li volta i volta millor.
Només demanaré que l'eco no és quede sense resposta i que sempre es faci tard, ben tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada